Suscríbete

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Confessions Llibertines

La cadernina, flor d´espina

No hi ha ganivet que pugui entrar tan encertadament dins el cor humà com un punt col·locat al moment just

La cadernina, flor d´espina

La cadernina, flor d´espina Daniel Aixelà

Va ser en Macià, el nostre fill únic i estimadíssim Macià qui prengué la iniciativa. Quan jafeia un mes i tres dies que tu, estimada Aina Maria, t´havies mort, em va agafar pel seu compte i emva dur a dinar a can Morduix, aquell baret que hi ha damunt el roquissar de la cala Falcó i quan passàvem un guster amb una mariscada que la barca del patró Jaume havia pescat per nosaltres, i va ser llavors quanemva dir mirant-me fix amb aquells ulls grossos i d´un blau fosc viu: mon pare, això no pot esser. Cal que facis el cap viu i comencis a ordenar les coses de mumare, regalar els vestits, estotjar les joies, pegar una bona repassada al pis i fins i tot baratar d´habitació si la vostra et duu massa records. Si no envesteixes això de cara pots agafar una depressió de cal déu i el dol es farà inacabable. Pensa que vares fer tot quant saberes i més per convertir la malaltia incurable de mumare en una època plena de calidesa i acolliment. Ella m´ho deia sempre seguit: ton pare és un sant. Fa de tot perquè no sofresqui. Record que quan et temeres que el dolor començava a acorralar-la cercares aquelles pastilles de morfina que aconseguies amb el teu amic apotecari Ramon, quan encara el metge, don Jordi, encaradeia que no era necessària. Mumare no va conèixer el dolor físic gràcies a tu, i també l´agombolares en aquella llarga agonia del darrer mes,quan li contaves les rondalles inventades amb els teus records d´infantesa entre sedació i sedació. Em va impressionar molt una de les darreres que li explicares: deies que es podia tallar l´aire calent, aquell horabaixa d´estiu de quan es feien les messes, i tu eres un bergantell que corria a lloure per la possessió del padrí Simó i anava i venia pel camí delpoble amb una bicicleta verda. Enllaçaves tot de petits records com un esbart dispers: la calrada que et cremava la cara quan menaves a tota, la visió trista dels marges esboldregats de les voreres del camí, la força dels romeguers aferrats a les pedres, aquell paisatge de les bísties que pasturaven per la muntanya de la Comuna, i tothom sabia de qui era cadascunatenia les joies i alguns records personals, i la vaig oblidar per posar-me de bell nou a ordenar, acaramullar, treure coses acumulades de més de quaranta anys. Allò semblava que no s´acabava mai. I a més a més jo anava a poc a poc i m´entretenia amb les pardalades més beneites. Vaig perdre tot un horabaixa intentant posar en marxa el mecanisme d´un rellotge de polsera que havia regalat a n´Aina Maria quan ens coneguérem i que tenia una capseta de música en què sonava "Quizás, quizás, quizás". Quan en Macià vengué em trobà punyint,i per un estrany miracle quan ell entrava al punt es va posar en marxa i ens regirà. Sí, el rellotge sonava amb aquella musiqueta tan coneguda. En Macià em va renyar: si t´enrotlles tant de temps amb cada cosa no acabaràs mai. Vaig estar a punt de mostrar-li la capsa negra i no sé per què no ho vaig fer. Sopàrem i ploràrem plegats. L´endemà vaig preparar la pica de la cuina per rentar tota una sèrie de gerrets de vidres de colors que n´Aina Maria col·leccionava. Els havia anat comprant en els diversos viatges que havíem fet i n´hi havia més de trenta. Me´n reia de mi mateix per la paciència que posava en la neteja, però no en volia rompre cap. Havia decidit que els regalaria a en Macià perquè de petit sempre els mirava il·luminats damunt l´escalfapanxes. I quan vaig girar cap per avall un del gerrets de color groc clar en vacaure unacosa. Sí, era una clau. Em vaig eixugar les mans i vaig anar cap a la cambra, cap a l´armari, cap a la capsa negra. La claueta va obrir a la perfecció. Una carpeta de cartóde color cru amb una paraula escrita amb aquella cal·ligrafia anglesa de n´Aina Maria que coneixia tan bé: Florari. Amb molt d´esment vaig treure una de les petites carpetes de paper de l´interior feta amb un gran full doblegat. Amb la mateix cal·ligrafia a la plana de damunt deia: Cap-blau (Muscari neglectum) i dedins hi havia unes fulles seques que es convertien en polsim i bocins de floretineues. L´altradeia: Espadella, Coltell o Contell (Gladioluas illyricus i Gladiolus segetum) i també estotjava fulles i flors fetes malbé. I així, molt a poc a poc, vaig treure les restes d´aquell herbari totalment desconegut permi: bracera, centaura o cama-roja, alè de bou, corretjola, orella de llebre, argelaga o gatosa, cossiada, llengua bovina, castanyola, vidalba, farigola o herba de sant Ponç, herba de sant Joan, albó, orquídia de camp, romaní, margarida blanca... Tot un jardí foraviler fent-se pols. I després de la darrera carpeta florida, la de la cadernina, hi havia una carta dirigida a n´AinaMaria. Vaig dubtar si la l´havia de llegiro no. En aquelles línies de lletra menuda i enrevessada vaig descobrir que n´Aina Maria havia tengut una relació secreta amb un desconegut. Ens creim transparents perquè estimam, ens pensam que ho sabem tot de l´altre, però oblidam que el cor és opac. Em creia que la coneixia perquè l´estimava. Ara veig que puc estimar-la més perquè me´n queden encara pètals, corol·les i pistils per descobrir. Però no ens coneixem mai de bon de veres.No n´he dit res a en Macià. Avui he cremat el Florari i la carta com es cremen les coses sagrades.

Compartir el artículo

stats