Tot va succeir quan jugàvem a conillons. Aquell era el joc que més m´excitava, i aquell horabaixa d´estiu érem molts per fer vega: na Francisca de can Revetla, en Tomeu del Pou Fondo, na Tiana de ca l´Alaroner, en Mateu de cal Teixidor, na Rosa de Perneda, na Carme de cal Vesprer, en Joan de cal Senyor Julià, la meva amiga coral, na Bel de son Atzero, i jo, que tenia un mal nom que no m´agradava gens, na Paula de can Borralló. Sé que hi havia diverses varietats del joc, però aquell estiu del 85, quasi uns adolescents, sabíem molt bé que fèiem les darreres esperonejades d´aquelles distraccions infantils i en seguíem les regles clàssiques: un jugador triat per sorts es posa a comptar sense mirar els altres que s´amaguen i, quan li criden esquic en senyal que ja estan amagats i acaba de comptar el número que han decidit, surt a encalçar-los, i si en pot tocar un, aquest ha de parar i queda dret a un lloc determinat. Quan n´agafa un altre aquest fa colla amb l´anterior, les mans agafades. I així successivament. Hi ha un perill per al caçador: si, mentre cerca, un dels qui no estaven agafats aconsegueix tocar-ne un de la teringa dels caçats, sense que el qui para el toqui a ell, tots els qui estaven agafats romanen una altra volta lliures. Per sorts feia de caçador en Joan, que era dels més petits de la colla, no corria gaire i no sabia ben bé les tresques d´aquella marina de Salern, envoltada de garriga que s´aclaria només on hi havia les cases d´estiueig dels nostres pares, tot un territori salvatge per a la nostra llibertat. En sentir Sus! teníem per consigna escampar-nos en totes direccions i començar a córrer. En Joan, el caçador, es gira de cara a la paret, tanca els ulls i comença a comptar: un, dos tres... fins a cinquanta. Tots cercàvem l´indret en què els altres no ens podrien veure. Tots estàvem moguts per les mateixes ganes mesclades d´esglai: les ganes de desaparèixer. La sang em bategava amb força a la gargamella, sentia el perill, em feia falta l´alè, l´emoció em travessava de banda a banda. Dotze, cridava en Joan. Uns quants m´esperaven devora la Punta Negra. Volien que ens amagàssim plegats. Seria magnífic trobar un lloc on poder estar junts, un lloc on amuntegar-nos i respirar aferrats com si fóssim un sol cos. Així el nostre terror estaria acompanyat i no seria tan gran. Na Bel m´agafava la mà i em mirava amb cara de súplica. Però això no era possible. Perquè hi havia una regla d´or que no es podia contravenir: per amagar-se calia anar tot sol. Vint-i-dos, cridava en Joan d´enfora. Cada xifra era pronunciada molt fort perquè la sentíssim bé. Perdem el temps. Cal que ens volatilitzem en diferents llocs. Amoll amb una certa violència la mà estreta de na Bel i li dedic un somriure. Estam una mica paralitzats pel compte enrere i per les decisions que implica. Hi ha una resistència forta a la dispersió. I som la primera que la trenc d´una correguda llarga. Veig que no em segueix ningú i vaig cap a les covetes que conec des de petita. Em sé de memòria les rampes del roquissar, els buits, les eminències, els llocs perillosos, els llocs més foscs. Puc visualitzar-los mentalment i comparar la meva grandària amb l´espai buit, fer càlculs abans de trobar l´enfony que més s´avengui amb les meves cames massa llargues. Però en aquest conjunt de possibilitats només un amagatall serà el bo, el perfecte, i per això caldrà que en provi uns quants. El que m´imaginava més segur té el camí tallat per mor de la mar alta. Sent de molt enfora la veu d´en Joan: trenta! No puc perdre temps. Amagar-se ofereix avantatges de tota casta. És una activitat exclusiva que no deixa lloc ni al pensament, ni a la vacil·lació, ni al passeig, ni a la distracció, ni al somieig, ni a la divagació. Consisteix a trobar tots els mitjans per fugir de la mirada. Amagar-se és esdevenir invisible. Trenta-cinc! Pens que en Joan començarà a cercar pels llocs que són més a prop i després continuarà en cercles de cada vegada més amples a partir del seu punt d´origen. Anirà cap als amagatalls en què es fiquen d´urgència aquells qui no pensen gaire quan són perseguits. Com jo mateixa, el caçador amb la seva alçada, la seva edat i el seu sexe, té por. El sent. El conec. L´endevín. Retarda el començament de la cacera. Alenteix el ritme dels números. Quaranta! Deixa blancs entre les xifres, ens ofereix la possibilitat de fugir com si desitjàs que passassin hores senceres sense trobar-nos. De què té por el caçador? Estic ben segura que en Joan es troba amarat de dubtes. Tots els caçadors per diferent que sigui la seva edat, el seu sexe o la seva mida, vacil·len. No saben els lligams que mantenen amb les seves preses. I per a en Joan la cosa és pitjor. Anirà als amagatalls habituals i els trobarà deserts, remugarà, mirarà, palparà, aixecarà, remourà, obrirà, trencarà, esventrarà, esqueixarà. Així funcionen els predadors. Encara sent alguns dels crits renouers dels companys i estic segura que si no baraten de lloc es poden trair en un tres i no res. El caçador guarda dins la memòria allò que ha escoltat abans del joc: xiuxiueigs de complicitat, indicació d´algun lloc, sospites... Els seus sentits estan ben desperts. Potser està regirat pels senyals que la vida li envia. Si tu no trobes els altres, perdràs, és la teva vida contra la seva. I aquests mormols li entren per les orelles encara que ell intenta tapar-los amb les xifres allargassades: Quarantaaaaa-cinccccc! El més difícil per al caçador és agafar el primer perdedor, cercar tot sol durant un temps els cossos que no sap en quin ordre poden aparèixer i dels quals ignora l´alçada, l´edat, el sexe, les trossades. En Joan està a punt d´acabar el compte. Li tremola la veu. Quaranta-nou! Respira molt aviat. Cinquanta! En el moment de dir la xifra definitiva va ser quan et vaig veure, Bel, vaig veure que t´acostaves cap a la meva covissona, que era com un bressol. Feies una carona de regirada que et vaig agafar la mà d´una estirada forta i et vaig fer entrar de pressa en aquell enfonyall de la cova. És un secret, aquí amagaven els contrabandistes la mercaderia. Tu, al principi, quedares muda i silenciosa aferrada a la meva cintura. No se sentia res més que el renou suau de les ones quan peguen contra les roques. Somreies i els teus ulls tan grossos i negres refulgien dins la mitja foscor. Va passar molt de temps. Vàrem sentir crits. He agafat en Mateu! He agafat en Mateu! Va ser inesperat i tendre. Al principi foren lleugers calfreds. I tot seguit les parpelles tremolaven. I a continuació obrires un poc la boca. Carícies. Ens començàrem a besar els llavis com si jugàssim, i acabàrem arrabassant-nos els vestits sense pensar en el caçador, ni en els conillons, ni en la possibilitat que ens hi trobassin. Sé que va durar molta d´estona i que tu em digueres que eres molt feliç. Ara m´acaba d´arribar, Bel llunyana, la notícia seca de la teva mort. T´han trobat estavellada amb el cotxe als penya-segats del Forcall. Na Tiana m´ha dit que estaves molt malalta i no volies patir més. M´ha confessat que li havies deixat unes frases al contestador: "Morir, malgrat el sofriment físic, és una aventura quasi dolça. Quan agonitzam el cervell secreta endorfines i ens anestesiam nosaltres mateixos. És com amagar-se dins una cova ran de mar i deixar que l´aigua pugi". T´havia perdut la pista des de feia molta d´estona.