Un dels temes que preocupa aquells que ens dedicam a l´Educació gira entorn de la possibilitat de canviar el caràcter de les persones i, en conseqüència, la vida. A vegades he trobat gent convençuda que serà capaç de canviar: el marit, el fill, l´amant? I sol ser la resposta que sempre han fet les joves quan algú de la família posa repars a l´enamorat amb qui han decidit començar el festeig: El faré canviar. Aquell que ho diu no sap que ningú no canvia. En tot cas, allò que podem esperar de l´altre és, si és que ens estima, la simulació del canvi.
Hi ha una obra de teatre de Piradello que explica de manera magistral aquesta impossibilitat tan encastada en la naturalesa humana: El difunt Mathias Pascal. Un dia, Mathias abandona el domicili conjugal, planta la família i se´n va a Monte-Carlo on guanya molts de doblers amb el joc. Però ni el fet de fugir ni els diners canvien en res ni per res la seva vida. Un dia, no obstant, llegeix a la premsa la notícia de la seva mort. Han trobat un cadàver, no sabien de qui era i li ho han atribuït. Han cregut que aquell cadàver era el de Mathias. Llavors decideix d´aprofitar-se d´aquest fet i es proposa fer servir un altre nom -Adrien Meis- i començar una nova vida. El problema sorgeix quan s´adona que res no ha canviat, que els problemes socials i sentimentals que té Adrien Meis són els mateixos que tenia Mathias Pascal.
Georges Simenon féu de la impossibilitat de canvi un tema recurrent. Les seves novel·les són plenes de personatges medIocres i lamentables que somnien escapar de la mala sort. No saben, i ara estic pensat en alguns coneguts, que la seva mediocritat els condemna a morir tal com varen néixer. És interessant de llegir, per exemple, Els suïcides, publicada l´any 1934. Una parella de joves, Emile i Juliette, decideixen estimar-se contra la voluntat del pare d´ella que reprova la relació. Fugen de la ciutat provinciana que els ofega i parteixen d´amagat a París. Allí s´instal·len en un petit hotel: el lloc de la nova vida, el paradís imaginat on resplendeix el seu amor lliure. Però aquells joves descobreixen la misèria de la cambra plena de brutor, l´enuig de veure´s en aquell lloc sòrdid. Enduits per la depressió, no veuen cap altra sortida que el suïcidi. A París, i malgrat l´amor, han tornat a trobar la misèria trista que havien deixat a la seva ciutat. La crítica va dir que Simenon havia pintat amb tinta negra la vanitat de totes les revoltes. Res no canvia. Res no canvia mai, tanmateix. En situar els seus personatges en un món rutinari i mesquí, tractava de resumir tota la humanitat. Estam sentenciats a fer voltes sense remei, incapaços de caminar cap a la llum, com les mules i els ases que, amb els ulls coberts, volten entorn d´una sínia.
El canvi només és possible, i això és el que vénen a dir-nos les velles rondalles, quan es produeix una intervenció sobrenatural: una fada, un àngel, una bruixa, a vegades el dimoni. Passolini ens ho explica perfectament a Theorema. Al final, un industrial milanès abandona la família i es retira al desert amb la il·lusió de viure una vida nova. Parteix cap al desert dels eremites sol, sense més companyia que la terra i el cel, els ocells i els núvols. Li ho ha inspirat un àngel, que l´ha visitat i li ha dit el que havia de fer. Però els àngels per a Passolini són una mena de síntesi de la fada i el diable. Tanmateix el canvi no és a l´abast de les forces humanes sense la intervenció de la bruixeria. Així com succeeix al conte de la Ventafocs: La fada converteix la carabassa en una carrossa luxosa i transforma una rata en el cotxer que portarà la jove al ball. Tot plegat, emperò, un encís.
