En Tolo Salleras, aquell home alt, gros, robust, tendre, fort, educat, amable, elegant, feliç i essencialment bo -sobre tot bo-, és mort. Fa vint dies era a Barcelona per assistir al bateig del seu darrer nét. Seu i de na Margalida. Fa tres setmanes era ple de vida. Fa dues no es trobava d´allò més bé. I de llavors ençà, res no s´ha pogut fer per ell. Un càncer amb metàstasi al pàncreas acabà amb ell ahir migdia. Així de clar, així de fàcil, així de senzill. Amb plena consciència del cas, de la seva gravetat i del seu fi immediat. S´acomiadà de tothom amb calma i serenor, sabent que se n´anava. "He estat un home feliç perquè he tengut una família i amics que m´han estimat molt i als que jo he estimat també. Què més puc demanar?" deia, absolutament d´acord amb el seu destí. Vull destacar aquesta qualitat humana en qui ho feia per la seva bonhomia.
Era un bon fotògraf malgrat haver conreat diversos camps de la fotografia. Als quinze anys ja feia fotos com, per exemple, les històriques del jorn en que el seu estimat poble de Porreres va fer, en les hores que van de sol a sol, el camí cap a Monti-sión, document únic testimoni d´aquella gesta popular. Però ha fet fotografies artístiques que tenia quasi amagades, a més de reportatges dels que els fotògrafs en diuen BBC -bodes, batejos i comunions-, fins que, un dia, les circumstàncies el dugueren a fer-se "fotògraf oficial" del president del Consell General Interinsular. Des de llavors, tota la seva professionalitat la dedicà a aquesta tasca.
Pulcre, precís, exacte, discret, perfeccionista, tots els presidents de Govern li han d´agrair el seu treball. Ell era tan bo i la seva tasca tan bona, que no destacà. "Jo no m´he de lluir -deia-, el que s´ha de lluir és el retratat". Era com un lema, una norma. I això que Tolo sabia molt bé el què era la professió de periodista gràfic. Fins i tot, quan sorgiren els paparazzi (els de bon de veres, no això d´ara), Tolo pujà a l´andanada de la plaça de bous de Ciutat, s´estirà en terra i, amagat (amb la seva trossada), retratà Gina Lollobrígida fent veure que torejava un bou inexistent, pels fotògrafs italians venguts expressament d´Itàlia per fer aquelles fotos en exclussiva, a plaça tancada. Idò Tolo els esbutzà la guitarra perquè retratà Gina i a ells mateixos. I Tolo ho feu amb la senzillesa en que retratava un al·lot de primera comunió davant l´altar major de l´església del poble.
Perquè era un home bo, sense cap doblec, sense més ambició que ser companys dels seus companys, amic dels seus amics i anar-se´n d´aquest món sense cap enemic. Ho ha aconseguit. Ell, a qui sempre li agradava esser a l´ombra, passar desapercebut, ser discret, modest i no ocupar mai el primer pla, surt d´aquest món per la porta gran. Pregunti-ho a qualsevol que el conegués.
