er mitjà del correu electrònic m'arriba un escrit enverinat contra "els imparables", el grup de joves escriptors que, d'ençà de pocs anys, ha irromput al terreny de la literatura catalana amb enèrgica passió i fortuna. El text al qual faig referència proclama que "són un grup de vocació sectària" alhora que els qualifica d'inofensius, perquè, tot i les seves ganes d'esgarrinxar l'enemic -diu-, només aconsegueixen fer-li pessigolles. Al final, es reprodueix el text del manifest que el grup ha formulat en ocasió de treure una antologia de poemes, just ara publicada.
He de dir que m'agrada el debat i m'estimula. Aquests joves, a més d'una obra d'extraordinària qualitat estètica, han aconseguit remoure les aigües -segurament ells dirien aigües brutes- de la literatura que es manifesta i s'expressa en la nostra llengua. I, alhora, han publicat les seves obres, han obtingut premis, han mogut brega, han fet declaracions provocadores i han reivindicat escriptors que la crítica decrèpita havia silenciat i menystingut. Sobretot, han aconseguit alçurar el galliner literari i s'han fet presents més enllà d'aquest clos. Encara que només fos per això, per la seva enorme capacitat de desafiament i de provocació, pagaria la pena de celebrar la seva presència al cor de la ciutat de les lletres i disparar les set canonades de rigor només llançades en les grans ocasions.
L'esmentat manifest comença amb una proposta a favor de la desmesura, la immoderació i l'excés: "la moderació i la prevenció contra la desmesura són les larves més nocives que ataquen l'esperit artístic", escriuen. Perquè l'art, perquè és artifici, és, justament immoderació i excés. Això em fa pensar en el vell Protàgoras. Ens ho explicaven al batxillerat i no sé si ho enteníem. En dir que l'home és la mesura de totes les coses, tractava d'emplaçar l'ésser humà en el punt de mira de la realitat, obria les portes al pensament lliure i relativitzava els dogmes. Si l'home és la mesura de totes les coses, ja no hi haurà veritats absolutes i rígides.
Protàgoras va viure a Atenes, en el segle cinquè abans de Crist i havia nascut, igualment que Demòcrit, a la petita ciutat d'Abdera. Un dia, llavors era molt jove, Demòcrit l'observava mentre carregava uns feixos de llenya en un carro. i va dir: Qui és capaç de fer això, ben segur que serveix per a la filosofia. Sabem que fou un orador brillant, que adquirí una gran fama i, naturalment, molts d'enemics. Quan el règim democràtic d'Atenes va caure, Protàgoras tenia més de setanta anys. L'acusaren de venedor d'enganys i el processaren. S'escapà de la cicuta. I va morir ofegat, en afonar la nau en què fugia dels seus perseguidors. Cremaren els seus llibres. però, malgrat el foc, va deixar quelcom indestructible. M'atreviria a dir: imparable. La idea que l'home és la mesura de totes les coses, tant de les que són com de les que no són. L'home també és la mesura de les coses que no són, d'aquelles que només existeixen en la desmesura de la imaginació. Estimam, diuen aquells imparables d'avui, el risc que ens porta a l'inaudit, a l'emoció, al gaudi estètic. I volen que l'esplendor creativa i la desmesura de l'art tornin a refundar el nostre món, esquifit i medíocre.
