Aquest divendres ha fet trenta anys de les primeres eleccions democràtiques, les del 15-J. Convé que ho recordem els qui les vam viure, ens les vam currar i, tanmateix, no hi vam poder votar perquè aleshores no erem majors d´edat; la majoria encara estava establerta als 21 anys.
Ja fa unes setmanes que em vaig fixar en un titular de la premsa catalana: "El Llull busca escriptors en castellà per a Frankfurt". La crònica explicava que "els escriptors catalans en llengua castellana han estat o seran convidats a participar el mes d´octubre en la fira del llibre de Frankfurt, per oferir la seva visió de la literatura catalana (en la qual no seran inclosos) o de la cultura catalana i la seva indústria editorial, de la qual, segons el plantejament de l´Institut Ramon Llull (IRL), formen part." El director de l´organisme de promoció exterior, l´exconseller primer del govern de la Generalitat, Josep Bargalló, ha caigut de grapes en el parany que suposa confondre, o no definir amb prou claretat, la literatura catalana amb la cultura catalana, entesa aquesta com tota la que es genera en l´àmbit territorial de Catalunya. Aquesta perversa dualitat es va plantejar des del mateix moment que els directius de la fira de Frankfurt van anunciar que la convidada especial d´enguany era la cultura catalana. I ningú ha tengut el coratge a bastament per deixar les coses clares.
Dimecres, a la fi, es va a concretar a Frankfurt el llistat de convidats, i es va escenificar un trencament que es veia venir. Un exemple: Josep Maria Espinàs serà a Frankfurt, com cada any, amb la seva editorial, La Campana, però ha refusat participar en els actes oficials de l´Institut per manifestar el seu disgust per un debat que, a parer seu, posa de manifest "la irritació de molts editors i agents pel fet que la literatura catalana existeixi". Un altre exemple. Javier Cercas fou convidat a participar en la gala inaugural; l´autor de Soldados de Salamina va parlar clar: "Literatura catalana és la que s´escriu en català: s´ha d´estar boig per dir que jo en formo part; però si veig que això és un embolic i he de rebre per tot arreu, ho deixo". I finalment ho ha deixat; ell i d´altres set convidats, com Juan Marsé o Carlos Ruíz Zafón.
Si la controvèrsia hagués arribat a Mallorca -que no ha arribat perquè aquí tan se´ns en fot tot plegat, sobretot en parlar de cultura-, la paradoxa encara hauria estat més evident. Ningú -vull dir ningú que tengui res a dir en tota aquesta martingala- no dubta de la condició d´escriptors catalans d´autors com, per exemple, na Maria de la Pau Janer, en Biel Mesquida, na Maria Antònia Oliver o, posats a parlar de persones més habitualment residents a Barcelona, de na Carme Riera o en Baltasar Porcel. Aquests darrers ja es sabut que seran a Frankfurt. Que en feim, emperò, d´autors com Cristobal Serra o José C. Llop, escriptors mallorquins en espanyol. Tanmateix, la qüestió ara ja ni es planteja.
A ca nostra, el que ens ha de preocupar és quina serà la presència illenca. El president de l´Institut d´Estudis Baleàrics no va anar a Frankfurt per explicar-ho; he llegit que s´ha excusat dient que ara està en funcions. Sembla, emperò, que ni tan sols funciona. Des del diumenge de les eleccions locals, Gabriel Janer Manila ha estat com a desaparegut; fonts fiables m´han comentat que fins i tot va presentar la dimissió, que de cap manera li va esser acceptada pel conseller Francesc Fiol. Què està passant a l´IEB?
I mentre alguns volen muntar una altra polèmica perquè en Ferran Adrià ha estat convidat a participar en la fira d´art contemporani de Kassel, la Documenta -oblidant que gairebé sempre han estat els artistes els qui primer han trencat els motlles-, el jurat del Príncipe de Asturias ha decidit atorgar el premi de les Arts a Bob Dylan. Tanta sort.
