LA POESIA ÉS UN ALIMENT QUOTIDIÀ. Començaré amb un lema que ens deixà el savi i enginyer de la llengua catalana Pompeu Fabra, que enguany fa 150 anys, i és un dels homenots (amb Joanot Martorell, Montserrat Abelló, Maria Aurèlia Capmany i Josep M. Llompart) al quals dedicam aquesta edició festivalera: Cal no abandonar mai ni la tasca ni l´esperança. Paraules engrescadores i poètiques d´una actualitat incandescent.
Alegria i joia per haver creat d´una forma coral (la qual cosa és molt difícil dins la nostra precària, perseguida i minoritzada cultura catalana) una tradició de divulgació poètica mediterrània mundial amb la participació d´uns tres-cents poetes de moltes llengües i cultures diferents que s´han trobat a Mallorca i s´han intercanviat mots i vides en uns encontres creatius i enriquidors; amb la feina generosa i fidel de nombrosos voluntaris que han ajudat des de llocs diversos a crear una xarxa de contactes i intercanvis gran i fèrtil; amb la col·laboració de les institucions públiques i un petit grup de privades que han donat suport de tota casta: els fonamentadors foren el Departament de Cultura del Consell de Mallorca i la Casa Museu Villalonga (avui Fundació Mallorca Literària) i els coorganitzadors i col·laboradors fervorosos que s´uniren: l´IEB de la Conselleria de Cultura del Govern de les Illes Balears, la Universitat de les Illes Balears, el Teatre Principal, l´Ajuntament de Palma, la Fundació ACA (Àrea de Creació Acústica), els "jardins de Son Oliver", de l´amiga protectora Margarita Moragues, i la família Horrach Moyà que ens ha donat benèfica hospitalitat en els seus hotels.
DIR ÉS CANTAR I VICEVERSA. Aquest és un altre lema del XX Festival. Unes paraules que hem dit i repetit i entonat i cantat aquests darrers vint anys. I insistim: si la poesia no existís no sabríem qui som. Si la poesia no existís, malgrat que la ciència i la tecnologia han multiplicat les seves teories i aparells, hi ha tot un ordre d´experiències humanes essencials que no s´hauria conegut mai, un art de viure, un ritme musical de l´ésser.
A certes hores, hores que no s´aturen de sonar ara en el rellotge immòbil del temps, en aquesta època difícil, dura i carnatgera del començament del segle XXI, hi ha certes coses que la poesia no ha de callar, que la poesia ha de denunciar, que la poesia ha de guarir, que la poesia ha de mostrar, que la poesia ha de dir, que la poesia ha de sedassar, que la poesia ha de demanar, que la poesia ha de fer, que la poesia ha de salvar, que la poesia ha d´eternitzar.
Hem dit a les clares i a les fosques que la poesia es troba en la primera trinxera del combat. Quin combat? Amb la bèstia, amb la censura, amb el dimoni, amb la història, amb els prejudicis, amb els diners, amb la família, amb la màfia, amb la dictadura, amb la confusió, amb les forces obscures, amb la raó, amb el mal, amb la follia, amb l´àngel, amb la política, amb el políticament correcte, amb els que fan guerres i infecten terrors, amb els assassins de tota casta, amb la bestiesa eterna i inhumana, i, des d´un bell principi amb les frases i el mots.
Poesia i llibertat són una mateixa substància: són sinònims.
CATORZE POETES EN DEU LLENGÜES I CULTURES DIFERENTS. Nora Albert (en llengua catalana), Leire Bilbao (en llengua èuscar), Marius Chivu (en llengua romanesa), Meritxell Cucurella-Jorba (en llengua catalana), Giovanni Dotoli (en llengua italiana), Fatemeh Ekhtesari (en llengua persa o fârsí), Miriam Reyes (en llengua espanyola), Kaloune (en llengua criolla de la Reunió), France Mongeau (en llengua francesa), Mehdi Mousavi (en llengua persa o fârsí), Chus Pato (en llengua gallega), Pere Perelló Nomdedeu (en llengua catalana), Ronny Someck (en llengua hebrea) i Jaume Subirana (en llengua catalana).
Aquest extraordinari conjunt de poetes diran cantant, i cantaran dient, el testimoni de les nostres contradiccions, la ferida dels nostres esqueixaments, el desequilibri de les nostres buidors i sobretot, l´experiència interior lligada a l´acte de viure, a la comunicació difícil dels uns amb els altres, a l´amor compartit que habita en el fil nerviós i sensible dels llenguatges vers. Quantes sonoritats presoneres s´obriran en les lectures de cada poeta de la seva pròpia obra, quan el gra de veu de l´autor ens ofereixi el color de les seves paraules apareixeran relacions mai vistes, sons inèdits, ritmes desconeguts, la sonoritat que exalta i desperta secrets adormits. El diumenge 15 d´abril a les 18 al Teatre Principal serà la Festa de la Poesia, que comptaré amb la interpretació dels músics Pascal Comelade i Ivan Telefunken i la videocreació de Pedro Oliver i Magnètika.
PASCAL COMELADE +MAX ENS OFERIRAN UN CONCERT DIBUIXAT. Dia 13 d´abril al Teatre Principal a les 18 hores, aquest creador de músiques memorables arrelades en els bressols més nostrats i avantguardistes alhora, Pascal, i aquest creador en tots els camps de l´activitat gràfica amb personatges inoblidables com Gustavo, Peter Pank o Bardín, Max, en oferiran L´evaporisme sonor en què un tocarà i l´altre dibuixarà en una conjunció tan bella com profunda, tan gustosa com excitant. Els acompanyaran els músics Ivan Telefunken, Roger Fortea i Oriol Luna. I Max com el cantat d´aquesta orquestra: un guster.
A la Fundació Mallorca Literària (fundaciocasamuseu.cat), trobareu totes les activitats d´aquest XX Festival.
LLUITAM A LES TOTES PEL REFUGIATS I NO REFUGIATS, PELS POBRES, PELS CONDEMNATS, PELS QUE SOFREIXEN INJUSTÍCIA, PELS DEIXATS DE LA MÀ DE DÉU, PELS MISERABLES, PELS REBUTJATS, PELS NONINGUNS. El 2017 i el 2018 tornen a ser anys amb moltíssim de morts a la Mediterrània. El Mare nostrum s´ha convertit en un mar de morts, Mare mortum, un fossat per prohibir l´entrada a Europa de milers i milers de refugiats, no refugiats i immigrants que fugen de les guerres, de las dictadures i de les misèries de tota casta. A més a més de tancar rutes i forçar els migrants a agafar vies més insegures, Europa no ha complert ni tan sols amb la política de mínims d´unes quotes d´acollida que han quedat com a paper mullat. Els humans que moren a la Mediterrània són, abans de tot, una qüestió humanitària. I com a tal cal tractar-la en primer lloc. Tancar fronteres aixecant murs de filferros i de lleis o condemnant persones innocents a morir ofegades al mar és una salvatjada bàrbara. Cal desmuntar els discursos de l´ultradreta que junten el drama dels refugiats amb el terrorisme. Els refugiats no són un problema de seguretat: són una qüestió de solidaritat humana, de necessària, no suficient mai, hospitalitat.
Alguns del poetes d´aquest XX Festival han sofert persecució i condemna pels seus poemes i han de viure exiliats del seu país. Fatemeh Ekhtesari i Mehdi Mousavi són poetes perses condemnats a 10 i 9 anys de presó i 99 fuetejades pels seus poemes i per organitzar tallers de literatura gratuïts. Feliçment es pogueren escapar i viuen refugiats a Europa. Són fets que de tan durs semblen novel·lescs. Però vivim contínuament en temps de persecució aquí mateix quan a l´Estat espanyol hi ha escriptors i artistes condemnats per les seves obres com el nostre cantautor Valtònyc, i polítics tancats a la presó o a l´exili per defensar les seves idees com els polítics independentistes catalans.
Els poetes d´aquest XX Festival incitaran als escoltadors de tota casta i condició a una major participació en l´acte creador, la sal de la vida, l´energia ardent, el fervor.
