Fa devers un any i busques es publicà un llibre que hauria de ser de lectura obligatòria per a tots els alumnes d´Història i d´Economia, si és que volen enllestir satisfactòriament el seu procés formatiu. O, més ben dit, hauria de ser manual de referència per a qualsevol universitari o, en definitiva, horitzó intel·lectual per a qualsevol persona que aspiri a entendre millor el món on viu. El seu autor, l´historiador i editor Gonzalo Pontón. El seu títol, en castellà, La lucha por la desigualdad. Una historia del mundo occidental en el siglo XVIII. És tracta d´una obra imprescindible per moltes raons, però entre els seu mèrits jo destacaria ara la lúcida interpretació que fa l´autor del que suposà, històricament, l´anomenat "pensament il.lustrat". En paraules del propi Pontón, els filòsofs de les llums de la segona meitat del segle XVIII s´han de veure com una mena de cobertura intel·lectual de la burgesia dominant, en la seva aferrissada lluita per la desigualtat i la conformació del nou ordre econòmic liberal i capitalista. I així estam ara, dos segles i mig després. Dit d´una altra manera, tant els neoliberals d´avui en dia -tremola, Vargas Llosa!-, com els lliurepensadors de l´època de Voltaire i Montesquieu no són més que part d´una trama racionalista al servei d´un nou poder emergent i que acabarà conformant el paradigma polític, econòmic i cultural del que avui en deim Món Contemporani.
No entraré ara en més detalls, però d´això se´n deriven dues perversions llampants: de la mà de les "llums", ens han fet creure que l´home és un animal racional, quan avui sabem positivament que la major part dels nostres comportaments tenen molt més a veure amb les pulsions i l´instint que no pas amb la raó. Segonament -i això és el que més greu ens ha de saber als historiadors-, ens han tergiversat per complet el discurs del que fou i del que suposà allò que ara en deim la Grècia "clàssica" on, tot i el que ens han volgut fer creure, allò que és apol·lini mai vencé allò que és dionisíac. Ara se´ns presenta molt oportunament un bellíssim i molt interessant treball discogràfic i musicològic, de la mà del productor musical, pianista i compositor bunyolí Miquel Brunet. El títol del projecte, editat per Ona, és Mystirio Sibylla, i el seu objectiu -tal com ens recorda el musicòleg Francesc Vicens-, posar en valor la tradició musical i cultural del cant de la Sibil.la, però no des de la perspectiva localista i un pèl folklòrica que massa sovint se li ha volgut donar -component inevitable del "bonisme" religiós i tradicionalista de betlemet-, sinó com a presència misteriosa que ha estat -i és- de l´imaginari cultural occidental. Ja fa més de dos mil·lennis i mig des de les primeres referències a aquestes estranyes criatures d´origen incert -les Sibil·les-, éssers mig divins, capaços de predir el futur i posseïdores de poders endevinadors.
La mixtificació que se´n va fer durant l´Edat Mitjana després de la consolidació del cristianisme com a creença generalitzada i oficial ens portà, també a la nostra terra, aquest vestigi ancestral i tel·lúric. Prohibit a conseqüència de l´entrada en vigor dels decrets tridentins al segle XVI, el cant de la Sibil·la passà a formar part del patrimoni popular allà on el poder de l´església romana més dificultats tenia per arribar. Alhora, aquest element litúrgic també representava l´esperit més atàvic i amenaçador de l´Antic Testament. Sibil·la d´alzinar, de molsa, de boira i de misteri, Miquel Brunet ens presenta ara una proposta captivadora en un format "laic" i una textura voluntàriament maldestra i d´aparença improvisada, de la mà d´unes veus racials, femenines, subjugadores i guturals, pràcticament en clau de jazz. Imaginau Billie Holiday cantant la Sibil.la? Idò aquest és l´esperit. Una bona proposta per gaudir d´uns instants de felicitat: escoltau amb cura i solitud aquest disc corprenedor mentre llegiu les tesis crítiques de Gonzalo Ponton. Feis-ho a la salut de tots els racionalistes d´ahir, d´avui i de demà.
