És un fet gairebé inexplicable que aquest llibre que va aparèixer fa dos anys en japonès i fa un any, aproximadament, en anglès, encara no s´hagi traduït a cap de les llengües espanyoles. I això que els autors d´aquestes converses són extremadament coneguts: Murakami deu ser l´escriptor japonès viu més famós del món, essent a més a més un perenne candidat al premi Nobel, i Ozawa va ser durant un temps un dels directors d´orquestra més populars en els escenaris internacionals.
En tot cas, fa prop de deu anys, Ozawa va rebre un diagnòstic de càncer i va haver de deixar d´actuar durant uns anys per dedicar-se a recuperar la salut. Ara als vuitanta anys i busques continua bé i ha recomençat la seva activitat musical. Durant la malaltia, però, es va trobar que per primera vegada en sa vida tenia temps, després d´anys i anys d´activitat frenètica, d´escenari en escenari, d´assaig en assaig, de país en país. Aleshores amb Murakami van decidir mantenir sis converses disteses i amigables sobre música. Aquest llibre n´és el resultat.
Murakami ha estat sempre un gran aficionat a la música. Els seus lectors coneixen la seva passió pel jazz i els Beatles, reflectida en el títol de la novel.la Tokio blues (Norwegian Wood) o el món de l´òpera i, més concretament, La gazza ladra de Rossini, a Crónica del pájaro que da cuerda. Els seus fans sobretot -i n´hi ha molts d´aquests- no es cansen de repetir, cosa estrictament ver, que Murakami va tenir un club de jazz a Tòquio i que en japonès ja han sortit dos volums d´escrits sobre aquesta mateixa música.
En aquestes converses, però, Murakami repeteix -possiblement en excés, causant un cert tuf de falsa modèstia- que ell és just un simple diletant, que no sap solfa i que els seus humils coneixements musicals provenen d´haver assistit a molts de concerts i haver escoltat molts de discs. Efectivament, Ozawa -com la majoria de músics que jo conec- troba que alguns aficionats eleven el disc a un objecte fetitxista que distorsiona l´essència de la música. Murakami accepta la crítica del mestre Ozawa i admet que ell és un d´aquests fetitxistes, però no hi pot fer res. Ningú no és perfecte.
Així, les sis converses solen prendre com a punt de partida l´audició d´un disc de la gran col·lecció que posseeix Murakami. I de què parlen aquests dos grans artistes quan parlen de música? Primer hi ha els compositors que Ozawa ha treballat profundament: Beethoven, Berlioz, Brahms i Mahler. També alguns dels grans intèrprets, per exemple els pianistes Glenn Gould i Mitsuko Uchida. Els dos "professors" i protectors d´Ozawa quan era jove van ser els directors Herbert von Karajan i Leonard Bernstein i, naturalment, en el transcurs de les sis converses, aquests dos noms surten repetides vegades. Ozawa -amb una petita propensió pel lloc comú- diu que la música simfònica i l´òpera són rodes d´un mateix vehicle. Rigoletto de Verdi i Cosí fan tutte de Mozart reben una bona partida de comentaris, així com alguns cantants destacats com Mirella Freni.
El lector que admiri els llibres de Murakami i que tingui curiositat per la música clàssica, trobarà moltes anècdotes d´interès aquí. El melòman amb més experiència, però, pensarà que hi ha relats que són excessivament coneguts per la majoria d´aficionats com per exemple el concert de Gould i Bernstein el 1962 quan no es van poder posar d´acord en la interpretació del Concert per a piano i orquestra num. 3 de Beethoven o com Lully va colpejar-se un peu de tal manera que el pobre va desenvolupar un cas seriosísim de gangrena. A mi, per exemple, m´ha semblat reveladora la descripció que fa Murakami dels seus hàbits de treball (aixecar-se a les quatre del matí i escriure fins a les nou o les deu) que són, curiosament, molt similars als del director d´orquestra. Per escriure, afegeix Murakami, has de tenir una orella musical, saber trobar el ritme, una coma, una paraula esdrúixola que romp l´equilibri. I, efectivament, cosa de música hi ha en l´art de l´escriptura.
