No sóc lectora habitual de novel·la negra, però sí de novel·la que parli del meu entorn proper, de les curolles dels que m´envolten i que a més tengui interès; d´això sí sóc lectora. Malgrat El clan de sa Ràpita no deixava dubtes vers la seva ubicació mallorquina, no aturava de demanar-me, en iniciar la lectura, per què li deien novel·la negra si semblava novel·la psicològica. Vaig acabar entenent-ho. És clar que comença amb un mort, el rector de la UIB -una ficció qualsevol com el mort valencià amb què dona inici En la orilla de Rafael Chirbes: crisi econòmica i moral per l´un, crisi moral i político-intel·lectual per aquesta-, però a través de les veus de cinc dels sis personatges ens faran entendre què ha passat. Estirem una estona a capbussar-nos a la resolució del conflicte que -ara entenc que sí és novel·la negra- ens manté amb la intriga fins el final.
Montserrat Espallargas ha guanyat amb aquesta obra el darrer premi Ferran Canyameres de novel·la i la seva publicació s´inclou en la nova col·lecció Lo marraco negre que dins Pagès editors dirigeix el mallorquí Sebastià Bennàssar, sent la seva la segona aportació rere una primera signada per Manuel de Pedrolo. Espallargas, bona coneixedora del tarannà i les formes dels mallorquins fa en aquesta obra un homenatge a l´ús de les llengües no tan sols de la modalitat mallorquina si més no de la varietat dialectal de Campos. S´ha inventat una Mallorca que és completament real en l´exercici de paradoxes -com diu l´autora- que aquesta proposta reflexiva fa. Perquè la novel·la tracta d´homes que es creuen estar per damunt del bé i del mal. Què no us recorda la nostra societat?
Sis personatges, cinc veus en forma de monòleg ens duran a ajuntar les peces per a que tot encaixi. Una època, un tarannà, una societat on quatre homes (un no té veu, ja és mort) ens faran entendre fins on pot arribar un individu per aconseguir -primer- i preservar -després- el seu prestigi intel·lectual, el de tots ells encadenat a algun altre; i dues dones, ambdues intentant retrobar un ancoratge rere la pèrdua del timó, que aquesta pot esser una vida molt cruel i difícil; i Espallargas que aconsegueix donar ritme a un llibre concís, tot reflexió, en què l´acció és un record.
