Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

CULTURA EN FEMENÍ

El perill rosa

En el Dia de la Dona, dedicam les pàgines centrals, i també bona part del suplement, a analitzar la reivindicativa jornada

Kaija Saariaho. ARXIU K. S.

Fins fa ben poc, la paranoia de Vuillermoz era compartida per una gran part del món musical. Per exemple, va ser fins al 1998 que la Filharmònica de Viena va anul·lar del seu reglament la norma que prohibia que les dones accedissin a una plaça d´instrument com a titulars. A Espanya, com que hi havia hagut poques orquestres fins fa poc, oficialment no hi havia discriminació prescrita. Així i tot, no va ser fins al 3 d´abril del 2001 -fa dos dies, com aquell que diu- que el Cercle del Liceu va admetre les primeres dones, M. Caballé entre elles. Una dada curiosa: dels 652 membres que van votar, 279 van votar en contra, horroritzats, és de suposar, davant el possible "perill rosa".

En música la discriminació en contra de les dones ha estat un fet habitual. Sant Pau a una carta als Corintis declara que les dones han de callar en el temple (o sigui, no han de cantar) i han de mostrar-se submises. Un milenar d´anys després, el valencià Joan Lluís Vives deplora la "intolerable insolència" de les dones que no segueixen les normes de "silenci" (no cantar) que prediquen els Pares de l´Església. I ja en el s. XIX, el prestigiós crític austríac E. Hanslick declara que les dones no tenen poders creatius i, si bé poden interpretar música, són incapaces de crear-la.

Però hi ha una altra història: discriminades o no, les dones sempre han fet música. Safo de Lesbos va escriure poemes que es cantaven, i a ella se la sol representar sovint tocant instruments. El món medieval va establir convents amb milers de dones que creaven i interpretaven música. Vet aquí l´abadessa Hildegarda von Bingen o els manuscrits del convent de La Huelgas (Burgos). Vivaldi va escriure prop de trenta obres per un ospedale (residència i escola) de nines i dones instrumentistes i cantaires; i també Henry Purcell va compondre l´òpera Dido i Enees (1688) per a una escola de nines. Nannerl Mozart, Clara Schumann i Fanny Mendelsohn van ser notables compositores en s. XIX. En el nostre temps Sofía Gubaidúlina i Kaija Saariaho són compositores que estan presents en totes les grans institucions musicals.

Molts d´aquests canvis positius s´han impulsat des del camp de la musicologia feminista. Al principi, el focus era la recuperació de dones compositores injustament oblidades. (La cantant mallorquina Isabel Rosselló va publicar un CD i un manual en aquesta línia, Música, Femení Singular, 1998). Però amb l´eclosió, en el món universitari, dels estudis de gènere, estudis queer i estudis de trangènere ja no es tracta tant de recuperar dones compositores com entendre com les estructures socials de poder creen categories culturals com "masculí" i "femení" precisament per mantenir els privilegis d´uns i suprimir els altres. Per ara, però, quedem tranquils: el "perill rosa" ha desaparegut i no hi ha motiu d´alarma.

Compartir el artículo

stats