La importància d´un artista no rau en l´èxit del moment, ni en els aplaudiments o premis que rep en vida (tot i que ja venen bé quan un els rep), tampoc convé lloar la capitalització del seu art en el moment d´exposar-lo, no fora cosa que l´envaniment el fes tornar boig, no, la importància d´un artista és la memòria que en tenim de la seva obra, de l´estima que li professem, la influència que exerceix i la referència constant a la seva obra. Es clar, els honors millor en vida i els diners... també, encara a qui fan més feliços és als hereus.
Resulta fàcil fer un llistat d´artistes de referència puntual o obligada que han perpetuat la seva memòria i la seva obra segueix essent objecte de revisió, retrobament i reflexió. És el cas de Joan Brossa (Barcelona 1919-1998), artista visual, dramaturg, escultor, perfomer, il·lusionista... definitivament poeta. La vigència de la seva obra es palesa en la mostra que actualment pot ser visitada (fins al 25 de febrer) al MACBA de Barcelona, institució dipositària del llegat de l´artista cap a la Fundació que du el seu nom.
Si l´obra plàstica està connectada amb els moviments artístics catalans des de mitjans del segle XX, la seva poesia en resulta un referent ja que a partir dels anys 50 el seus poemes s´editen i es publiquen a la revista Dau al set, grup artístic del qual en forma part des de la seva creació. Tot i que no publica de manera regular fins als anys 70. Vinculat a l´ideari surrealista i sota la influència de Duchamp, els seus textos, siguin poemes, literaris o dramatúrgics, trenquen amb la tradició sonetista i versen lliurement sobre qüestions crítiques, polítics i socials, sense limitar-se en un gènere concret.
Ara, l´editorial Rata publica dos cossos poètics inèdits, Gual permanent, datat el 1977 i Mapa de lluites, un conjunt de poemes datats entre 1979 i 1984. En el pròleg de l´acurada edició dels dos poemaris, Glòria Bordons, descriu amb minuciosa precisió les lectures i transcripcions que amb Pepa Llopis, la companya de Brossa, feien conjuntament en la recuperació de tots els poemes, la major part d´ells escrits en llapis i sense correccions prèvies. A l´epíleg, Vicenç Altaió, poeta i patró de la Fundació Joan Brossa, fa una breu i aclaridora ressenya crítica del poeta.
El conjunt de poemes inclou també un sèrie de cal·ligrames que confirmen el seu tarannà de rompre sempre les normes, els camins marcats per la tradició. No és fàcil condensar en unes línies l´esperit de l´obra poètica de Joan Brossa, sobretot per qui coneix més la trajectòria plàstica de l´artista, però no em puc sostreure de referir-me a un breu poema inclòs a la pàgina 87, "Aquest moment, pel fet de ser viscut, ja esdevé el passat. El futur es fa cada dia." Brossa dixit.
