No és aquesta una qüestió de resposta fàcil. No. Si acudim als diccionaris i a les enciclopèdies, sobretot en francès, trobarem centenars de definicions, algunes fins i tot contradictòries entre elles. Pel que fa al carrer, si demanam a la gent que entenen ells per cultura, per començar ens miraran de manera rara, però no serà un treball de camp perdut, ens trobarem amb respostes com "cultura és allò que surt a les darreres planes dels diaris, després de la informació esportiva i abans de les esqueles" o "cultura és allò que gestionen els gestors culturals", però quasi sempre la resposta s´inicia amb "Cultura és allò que...".
Existeix un aspecte en què gairebé totes les definicions coincideixen: cal diferenciar entre la cultura col·lectiva i la cultura individual. En la llengua alemanya, aquest punt es troba ben diferenciat per la semàntica: el mot Kultur correspon al patrimoni social, tecnològic, artístic, ètnic que defineix un conjunt d´individus que comparteixen uns trets identitaris; Bildung es refereix a la cultura particular d´un individu. Així, per una banda podem parlar de cultura talaiòtica, o cultura clàssica, o cultura de raval; i per l´altra podem dir que una persona és culta, inculta o anorèxica cultural si, com avui en dia està de moda, rebutja qualsevol aliment intel·lectual.
Si observam de prim compte la situació actual, ens trobam que les diferents cultures col·lectives d´arreu del món estan patint un procés accelerat d´aculturació provocat pel tsunami consumista que imposa per tot arreu la "cultura dels mercaders". Un procés que culmina amb la relegació progressiva de la principal eina de transmissió cultural: les llengües autòctones, substituïdes per una xerrameca bastarda i barroera anomenada anglès bàsic.
Tot i que la cultura de cada individu no es pot deslligar de la cultura de la societat on aquest s´ha criat, llavors es va fent amb la seva experiència vital. Cal no confondre la cultura individual amb la instrucció, amb l´acumulació de coneixements ni, tal sols, amb la saviesa. Entenc la cultura de cada individu com un producte residual, d´al·luvió, integrat pel llim que van deixant en nosaltres els llibres que llegim, les músiques que escoltam, l´art que ens copsa l´ànim, els paisatges que transitam, les viades que ens alimentem, les persones que ens interessen...
Com deia abans, tots portam, fins i tot sense ser-ne conscients, una deixa de la cultura col·lectiva que ens ha nodrit, però la cultura individual -no m´agrada gens ni mica el terme "cultura general", em recorda els concursos televisius- la portam com a una senya d´identitat i s´esfuma quan l´individu desapareix. Només en casos excepcionals les obres d´una persona concreta són incorporades per la societat i passen a fer part del patrimoni cultural col·lectiu.
