UNA PELL VERBAL DE FOC. Vaig quedar embadalit quan vaig llegir Perquè cantin les salamandres (LaBreu Edicions), d´Aurélia Lassaque per dos motius: primer la bellesa i la flamarada d´uns versos amb imatges seductores i originals en què el món de les tradicions de la Nit de Sant Joan es mesclen amb la història d´Orfeu i Eurídice, el Fènix, el món oníric de la infantesa, el sabors de la festa i la força de l´amor, i segon, la llengua occitana. Sí, aquesta poeta escriu en occità i això em meravellà.
Vaig córrer per parlar amb ella i convidar-la al XX Festival de Poesia de la Mediterrània en què la llengua occitana encara no ha entrat mai. Ens vàrem caure beníssim. Em va contar que la seva llengua materna és el francès, emperò gràcies al seu pare que és professor es va interessar per l´occità i se n´enamorà. És una llengua que pràcticament no parla ningú. Va llegir escriptors occitans com Bernat Manciet, Max Roqueta i MarcelaDelpastre. La cultura francesa ha estat molt estatalitzada i ha anul·lat les petites llengües com l´occità, el català i el bretó que es consideren dialectes, pur patois. Els parlants de l´occità com a llengua materna viuen en una situació de diglòssia sempre seguit i elparlen molt poc.
El besavi d´Aurélia parlava l´occità, però a casa seva feien servir només el francès. Ella em diu amb una veu suau i ferma: "Per a mi la poesia és un espai de llibertat i si escrivia en francès em semblava que feia servir la llengua escolar que m´havia ensenyat a no estimar la literatura perquè me la feien avorrida i analítica. L´occità al contrari era l´aventura, el misteri i m´obria noves possibilitats d´expressió, un horitzó infinit."
El llibre Perquè cantin les salamandres es presenta en edició bilingüe occità-català. D´aquesta manera podem fruir de veure escrit el bell occità que tantes de semblances i conjuncions té amb el català. Recordem que una de les més importants traduccions de l´occità al català és de l´estimada Maria Antònia Salvà que va traduir la Mireia de Frederic Mistral, i diuen que la va millorar.
I la traducció de la Lassaque, esplèndida, justa i musical, és d´Albert Mestres, que ha aconseguit traslladar l´energia d´aquesta poesia tel·lúrica i ancestral a un català senzill i fondo que fascina al lector. L´obra està dividida en dues parts. La primera Solstici, El bram de Janus (el déu de les dues cares, una mirant endavant i l´altre enrere, la pau i la guerra, la sanitat i la malaltia) passa la nit de Sant Joan quan un jove arriba dins un ambient tradicional rural i es troba en tres mons: el de la Bella, el de la Bèstia i el de la tradició arrelada en la paràlisi i l´immobilisme.
Aurélia em diu: "Vaig escriure Solstici durant una setmana amb molta d´energia i tensió. Va ser com si em sentís posseïda. Com els trobadors vull revelar alguna cosa que ja existeix. En aquesta part hi ha diversos regnes que interactuen: els dels animals salvatges i domesticats, el botànic i també el dels humans representat pels nens, les ancianes, els homes i una dona que arriba dels Estats Units. Són com flames de poesia escrites en vers lliure i sense rima."
UNA VEU PLENA DE VITALITAT. "Ha arribat de les Amèriques ella / amb el tren, / la mar, / l´estiu / i les seves maletes lluents. / Als cabells, una agulla que agafa papallones d´or. / Les celles posades com un vel sobre els seus ulls de foc."
Aurélia m´explica: "A la segona part, I ballin els faunes, hi ha una mostra del meu univers: Orfeu i Eurídice es persegueixen entre espantaocells, al·lotes que arrosseguen faldilles feixugues com xarxes de pesca, paisatges com l´illa grega de Santorí i la ciutat brasilenya de Recife. M´entusiasma escriure sobre mites perquè de petita m´han agradat molt."
"Passava en secret hores i hores al jardí / posant la llengua contra la saba roja / que gotejava de les boques badades dels arbres. / Així, un vespre d´oratge jove, / la va trobar un noi vingut de la mar / que va dur-la al cim del seu sexe."
El traductor finíssim, Albert Mestres, poeta, dramaturg i novel·lista ho expressa magníficament al pròleg quan diu. "La segona part, I ballin els faunes, continua l´exploració pels mons perduts plens de poblets aturats en el temps, fantasmes, velles fadrines, espantaocells, cases de pedra, infants, jardins, una negada ofeliana, un soldat perdut entre les dues guerres, i fins i tot l´illa de Santorí. La netedat i la precisió de les imatges ens indueixen a pensar que aquestes tenen l´origen en l´experiència viscuda, sigui en la vetlla o en el somni." I també afegeix: "És innegable la particularitat de la seva poesia, sobretot en el context de la poesia francesa (molt perduda en la formalització) i occitana (sovint entre la reivindicació i l´enyor)."
Clausuren aquest llibre inacabable de sensacions, paisatges i sentiments escrits amb una cal·ligrafia impecable i sensorial, tres poemes escrits en francès en què l´amor i el panorama d´un jardí i una ciutat es trunyellen en una festa dels cossos.
Aurélia em va contar que també l´interessa la dimensió escènica de la poesia i ha col·laborat amb músics, videoartistes i ballarins. Molt dels seus recitals són una conjunció de la paraula i el cant. Precisament la mala notícia és que no podrà participar al nostre XX Festivalde Poesia de la Mediterrània perquè les mateixes dates fa un espectacle a El Caire amb una soprano. Vindrà el 2019.
Defensa aferrissadament la diversitat lingüística i ha fet aquesta feina com a consellera literària del Premi Ostana d´Escriptura en Llengua Mare, a Itàlia, i al festival Paroles Indigo, a Arles.
M´explicà que els seu darrer poemari, En quête d´un visage (A la recerca d´una fesomia) (Edicions Bruno Doucey) és un diàleg que funciona en les fronteres de la poesia i el teatre.
Per qui canten les salamandres ja ha estat traduït a l´anglès, l´hebreu, el noruec i l´holandès.
Per a les amadores d´una lletra flamejant, aèria, apassionada i fèrtil.
