La lectura d´aquesta Fugas o la ansiedad de sentirse vivo, escrita pel pianista britànic James Rhodes -Fire on all sides, en el seu títol original en anglès-, ens provoca una mescla de sentiments contradictoris. Per una banda, és evident que estam davant un testimoni sentit i honest d´una persona que va viure una experiència infantil traumàtica i terrible, com ara és patir abusos sexuals continuats per part d´un adult. Tanmateix, però, també planeja el dubte d´estar davant un producte de màrqueting que instrumentalitza aquest infern personal -Instrumental és el significatiu títol de la seva autobiografia publicada fa poc, un autèntic èxit de vendes- amb l´objectiu ben legítim i llampant de guanyar doblers a balquena. Ja ens resulta sospitós que hagi sortit al mercat un disc en paral·lel al llibre que ara ens ocupa, amb l´interpretació per part de Rhodes de les obres que articulen l´estructura narrativa del text. Crònica d´una gira per diferents ciutats europees -actualment Rhodes viu entre Londres i Madrid, tenc entès, i aquest any passat tocà a Palma-, aquest Fugas esdevé el testimoni personal i descarnat d´una evident solitud emocional: és realment Rhodes un individu bipolar i paranoic, víctima del seu entorn i parasitat per tots els que el rodegen i pretenen viure del seu drama i del seu talent? La primera frase d´un dels seus llibres ja deixava les coses ben clares, per si algú podia tenir dubtes en relació al personatge: "La música clásica me la pode dura", afirmava el desacomplexat pianista anglès. Aquí maneja un registre semblant, sense prejudicis: mentres amb una mà toca exquisides obres de Bach, Beethoven, Chopin o Rachmàninov, amb l´altra ens regala una prosa (també) dura i directa, destinada a deixar-nos ben claret que una cosa és estar tot sol i una altra ben diferent sentir-s´hi. Tot plegat, un cóctel destinat a un públic que ja està predisposat a favor seu: transtorns mentals, desequilibris varis, síndromes de qualsevol casta, patologies que t´empenyen a la marginalitat emocional o traumes diversos que fan que els altres te considerin diferent quan, en realitat, diferents ho som tots, ve´t aquí un bon repertori de motius per trobar en la creació artística una escapatòria, un refugi, un consol de l´ànim o, en definitiva, una mena d´exorcisme espiritual que ens permeti defugir dels fantasmes del passat. Hi ha un instrument més propici per això que el piano, mascaró de proa del romanticisme estètic i artístic, que tot ho sublima? No voldria per res del món frivolitzar el més mínim amb el terrible drama personal que patí James Rhodes durant la seva infància, però un té la sensació que aquesta pel.lícula ja l´hem vista moltes vegades. Ludwig van Beethoven, que fou un dels majors talents creatius de tota la Història, ja marcà fa devers dos segles el camí a tots els que havien de venir després d´ell. Víctima d´un pare maltractador i alcohòlic i d´una mare absent i al.lienada, la seva personalitat alterada i dual és la d´un geni incomprès i amb tendències esquizòides que el portaren a una misantropia gens dissimulada. Qui no recorda el cas del també pianista David Helfgott -portat al cinema de forma magistral per l´australià Scott Hicks (Shine, 1996)-, per no parlar del més romàntic dels romàntics Robert Schumann o del propi Sergei Rachmàninov? Tanmateix, la conclusió que treu un després de llegir aquest no-manual d´autoajuda -en mans d´alguns lectors, Fugas podria ser un manual d´autodestrucció- no pot ser més concloent: la vida és com una cursa, i el més important és participar-hi, competir bé i, sobretot, acabar-la el millor possible. El pitjor que ens pot passar, en canvi, és haver-nos de retirar abans d´hora o que ens desqualifiquin per dopatge.
