"Vet aquí el llibre de la meva infantesa" diu David Trueba, el prologuista del llibre En Tristany s´encongeix, de Florence Parry Heide. Vet aquí un bon llibre. Aspecte formal excel·lent, edició acurada (beníssim, Blackie Books), tapa dura, pàgina ampla, lletra d´adequada dimensió, marges. Bona traducció d´Albert Torrescasana. Il·lustració magnífica: dibuix no gaire gran i molt concentrat en les línies, blanc i negre decandit, suggeridor, contrapunt i complement alhora de cada fragment de text. Són del gran Edward Gorey, tan encertat sempre, feridor, sensible, potent, estimulant. Amb un tast de neguit. Veu on els altres no sabem veure, Edward Gorey, i ens ensenya a mirar bé, a llegir bé. A imaginar.
Vet aquí també un exemple de narració d´una aparentment modesta intenció i d´una natural senzillesa. Aquí no passa res. Sembla. Aquí hi ha una relació de fets, molt casolans tanmateix, que viu en Tristany: la vida domèstica, l´escola. Torna petit, en Tristany. Poc a poc. Després recupera les dimensions. I emprendrà camí, però, com en un tauler de joc de fitxes, cap a una altra, nova transformació. Una transformació potser irreversible.
El llibre té un punt d´inquietant. D´infelicitat? D´angoixa segurament. Canviam i ningú no ens fa cas. Ni els pares ni els docents, ni les persones que, com un conductor d´autobús escolar, ens veuen cada dia. Canviam i ningú no se n´adona o, pitjor, no ens fa cas. Quan els ho volem dir, no ens escolten.
Vet aquí, finalment, un llibre sobre el fet desconcertant de créixer. Creixem entre adults que viuen els seus propis problemes i que tenen les pròpies limitacions i esperances. És excessiu demanar i esperar que, a més, ens facin cas? Que ens escoltin? Que observin els nostres canvis? Que ens acompanyin en aquestes menudes, però, transcendentals metamorfosis? Potser estam condemnats a no ser escoltats? O a no ser-ho com voldríem? Inquietant. I excel·lent. Un relat de gran intel·ligència, commovedor. Tot un clàssic.
