APARADOR BEN CARREGAT. Lectora estimada (ja sabeu que en aquest vocatiu hi incloc els lectors dels mil i un sexes de l´esperit, emperò pos el femení com a festa per a les dones que en aquests moments de la història cultural crec que són les lectores de bon de veres, en nombre i en intensitat), començ amb la recomanació apassionada d´un llibre que m´agradaria no haver llegit per poder passar aquell gust mal de dir que et dona el fet de trobar-te d´ulls amb una obra mestra: La mort i la primavera (Club Editor), de Mercè Rodoreda. És un novel·la total, absoluta, profunda, simbòlica, tendríssima, infinita, enganxadora, íntima, crua, ferma, al·legòrica, brutal, meravellosa, singularíssima. Crec que he abusat dels qualificatius, però encara en posaria un bon grapat més per dir que aquesta obra que va escriure i reescriure al llarg dels anys la Rodoreda no es pot llegir com una novel·la normal, sinó que cal agafar-la com si un entràs en un món nou en què passen tantes de coses i tan diferents que et passassis el temps entre l´enlluernament i l´èxtasi. El poeta i amic Arnau Pons ha tingut cura del llibre i ha fet un molt instructiu postfaci en què ens dona unes claus i unes interpretacions que ens ajuden a trobar noves perspectives i eixamplar els sentits. Un llibre per regalar a persones que saben assaborir les lletres!
Vaig anar a les classes del jove filòsof Xavier Rubert de Ventós els anys seixanta a la Universitat de Barcelona, i m´entusiasmà. També vaig llegir els seus llibres formadors com El arte ensimismado i Crítica de la modernidad, que són vertaderes joies del pensament. Ara acaba de treure una altra meravella: Si no corro, caic (Editorial Empúries), que són un conjunt d´aforismes que ha seleccionat, amb l´ajuda de la professora Gemma Casamajó, de les 545 petites llibretes on ha escrit al llarg de la seva vida. Em fan vibrar aquests apunts i esbossos d´un pleinairista de l´existència fets al llarg de cinquanta anys en què es combinen observacions, pensaments, petits poemes, cavil·lacions i tota casta d´esbossos sobre la filosofia, la memòria, la independència, les dones, Catalunya, els fills, el sexe, els viatges, la política i el pas del temps. Una joieta per als amadors de les miques d´or!
Ja ens deia mestre Joan Alcover que si volíem ser universals fóssim ben locals. I l´historiador santamarier Mateu Morro crec que ho ha fet tot al llarg de la seva vida amb un conjunt de llibres en els quals domina la seva estimació pel poble natal. Ara ens ofereix un volum, Aferrats a la terra. Història d´una societat pagesa (Santa Maria del Camí, 1890-1936) (Lleonard Muntaner, Editor), que constitueix una vertadera petita enciclopèdia de quatre-centes planes de text i un centenar de fotografies en què relata d´una forma ben entretinguda i alhora rigorosa les característiques i l´evolució d´una societat pagesa. La població, l´alimentació, el vestit, l´escolarització i l´emigració es combinen amb una descripció acurada de l´agricultura, la indústria i el comerç. Això s´entrecreua amb un temps de canvi i de transformacions socioculturals que amb precisió primfilada ens conta l´historiador Morro. La política local durant la Restauració, la Dictadura de Primo de Rivera i la Segona República també són contades amb tots els ets i uts. Llibre fruit d´una recerca àmplia als arxius municipals, en publicacions diverses, bibliografia especialitzada i, sobretot, el grandiós nombre d´entrevistes orals que fan del llibre un tresor de la memòria viva d´un poble. La interpretació i l´anàlisi de totes les dades converteix aquesta obra en una font d´història viva i bategant. Per als amadors de la saviesa nostrada i vindicadors de saber qui som!
Vaig conèixer Colm Tóibín (Irlanda, 1955) quan va venir a Mallorca fa devers una dècada per escriure sobre la capella del Santíssim de la catedral de Mallorca de Miquel Barceló. Em va encantar perquè era un home que estimava la llengua i la cultura catalanes, tenia una casa pel Pallars i escrivia com els àngels. I parlava un català magnífic. El vaig convidar al Festival de Poesia de la Mediterrània, i m´han entusiasmat els seus llibres. Ara acaba de treure La casa dels noms (Amsterdam, Ara Llibres), en una traducció molt bona de Ferran Ràfols Gesa. El repte toibinià és extraordinari: reescriure la història de la casa d´Atreu des de l´assassinat d´Agamèmnon per la seva dona Clitemnestra quan torna victoriós de la guerra de Troia fins a les conxorxes dels germans Orestes i Electra. Ha agafat els protagonistes de L´orestea d´Èsquil, Electra de Sòfocles i Electra, Orestes i Ifigènia a Àulida d´Eurípides. I se n´ha sortit com a excel·lent narrador que és. La novel·la està dividida en sis parts, tres són escrites en primera persona per Clitemnestra i Electra i tres les ha fetes en estil indirecte amb Orestes com a centre. Aquest món en què els déus i els esperits es mesclen amb les passions dels humans embolcallat tot amb la resplendor del mite queda reflectit en unes planes admirables. Per als amadors de la tragèdia clàssica i el món grec vist des de l´ara mateix!
Mircea Cârtârescu (Bucarest, 1956) és l´escriptor de Romania amb major projecció internacional. Ja vaig recomanar els contes de Per què estimem les dones (Lleonard Muntaner, Editor) i ara acaba de sortir una de les seves obres majors, la novel·la Solenoide (Periscopi), traduïda amb mestria amb un any de feina per l´eivissenca Antònia Escandell Tur. És una història llarga, nou-centes planes, que avança en dos tempos diferents. En el primer un professor jove que és un escriptor frustrat vol transcendir els límits de la realitat d´un extraradi bucarestià amb metges sinistres, dones saturnines i visionaris que l´indueixen a penetrar en la quarta dimensió. En el segon tempo el mateix professor reviu la seva infantesa i adolescència en la Romania comunista. Mircea declara que totes les grans novel·les són poemes. És per això que aconsegueixen impressionar els lectors. A la gent no els meravellen ni les intrigues ni els personatges, sinó la força i la veritat que els llibres transmeten. Val l´alegria llegir les planes d´aquest escriptor que acaba tots els seus llibres amb els ulls plens de llàgrimes i que es qüestiona els límits entre la realitat i la ficció, se salta les regles, mescla una autobiografia novel·lada amb l´autoficció en un joc d´intertextualitat i hipertextualitat com un llibre ple de relats dins altres relats en calidoscopi inacabable. Per a amadors d´una literatura que obre nous espais a la imaginació!
