La festa de l´Estendard, una de les festes civils més antigues d´Europa, s´ha identificat sempre amb una data, la de l´entrada de les forces catalanes a la Madina Mayurka el 31 de desembre de 1229. Però l´organització d´aquestes etiquetes, les dates, productes d´una classificació que ens permeten saber si un fet ha esdevingut abans o després d´un altre, no ha estat -en general- senzilla ni compartida. Aquest fil temporal, que ha anat canviant la seva referència al llarg de la història i de les diverses cultures, és el fil matemàtic amb què s´embasta aquest discurs a la història de la nostra Ciutat.
La veritat és que la natura no ens ho ha posat gens fàcil. Bàsicament, el problema rau en el fet que un any, una volta completa de la Terra entorn del Sol, no coincideix amb un nombre sencer de dies. Per ser més precisos, un cicle solar complet correspon a 365.2421... cicles terrestres, dies. Pel que fa a la Lluna, un cicle complet correspon a 29.5305... dies. I és per això que la nostra manera de comptar el temps, la que determina els calendaris, aquesta filla del Sol i de la Lluna, ens ha sortit mogudeta.
Sabem que els romans arribaren a Mallorca el 123 a.C. Però, per a un romà, aquell any no fou, lògicament, el CXXIII aC sinó el 630 AUC, o sigui, ab urbe condita, que vol dir des de la fundació de la ciutat de Roma. Aquesta era, llavors, una manera habitual de situar-se en el temps.
El calendari primigeni romà tenia només 10 mesos de 30 o 31 dies, més o manco alternats. D´aquí que el darrer mes de l´any prengui el nom de desembre, que vol dir deu, el penúltim novembre, que vol dir nou; octubre, vuit i setembre, set. En una volta de la Seu podem llegir la data escrita de 8.bre.1705 que recorda aquest fet. És la mateixa volta que té per clau l´escut de Ciutat.
Però si treiem comptes, veurem que aquest any primitiu durava poc més de tres-cents dies. Això va provocar que en molt poc temps el calendari oficial es descompensàs del cicle de les estacions. Numa Pompili, 2n rei romà, decidí afegir dos mesos: gener i febrer. Però aquest nou calendari encara no tenia en compte els anys de traspàs i, per tant, any rere any, es tornava a desfasar de les estacions i s´avançava, aproximadament, 1 dia cada 4 anys.
L´any 46 aC, Juli Cèsar decidí posar-hi remei. El dictador romà va decidir aquell any afegir-hi 90 dies per compensar el desfasament acumulat i, a partir de llavors, un dia més cada quatre anys per evitar nous desajusts. Acabava d´establir el que es coneix com a calendari julià.
Per anomenar els dies, els romans comptaven els que faltaven per a cada un dels tres dies especials de cada mes. El primer dia del mes era les kalendas (d´aquí el nom de calendari), el 5è o 7è dia -segons el mes- eren les nonas i el 13è o 15è dia els idus. Amb aquest sistema, per exemple, el dia 24 de febrer seria per als romans l´ante diem sextum Kalendas Martias. També a la Seu, trobam algunes làpides que testimonien encara aquesta manera de comptar. És el cas de la tomba del bisbe Arnau de Santacília, ciutadà de la vella noblesa insular. En ella podem llegir Obiit anno Domini MCCCCLXIV idibus Aprilis. És a dir, mort el 13 d´abril de l´any del Senyor 1464.
Segons aquesta manera romana de comptar, els anys en què s´hi havia d´afegir un dia, ho feien com si es tractàs d´una repetició del 24. És per això, que aquest dia després de l´ante diem sextum Kalendas Martias, passava a anomenar-se ante diem bis sextum Kalendas Martias. I d´aquí el nom d´anys bixests.
El període romà enllaçà a Mallorca amb el període bizantí amb un intermedi de pertinença a l´Imperi Vàndal. Sabem ben poques coses dels ciutadans d´aquestes èpoques. De fet, mentre els vàndals ens feien província seva, Dionís l'exigu va canviar el recompte dels anys AUC per anno Domini, que és el que feim servir actualment. Aquest monjo matemàtic va calcular el naixement de Crist per al 25 de desembre del 753 AUC. El 754 serà, a partir de llavors, l'1 dC.
Ara bé, a la Hispània bizantina, l´origen del recompte anual se solia referir a l´any en què August començà a governar sobre aquesta província. Era l´any 38 aC i aquest es considera l´any 1 de l´anomenada Era Hispanica (o moltes vegades, simplement Era). Aquest sistema es perllongà fins a ben entrat el segon mil·lenni.
I arribaren els àrabs. El calendari islàmic és un dels pocs calendaris lunars purs, un calendari de dotze llunacions. I com que els dies naturals són necessàriament unitats senceres i, com hem dit abans, la lluna té un període aproximat de poc més de 29.5 dies, això es conjuga alternant mesos de 29 dies (els parells) i de 30 (els senars). Però com que la llunació vertadera excedeix una mica de 29.5 dies, aquest calendari en realitat fa curt i el principi de mes arribaria a començar estant encara la lluna en quart minvant. La solució passa per afegir-hi un dia cada cert temps, concretament, 11 vegades cada 30 anys.
És important caure en el compte que el calendari islàmic es desfasa de les estacions entre 10 i 11 dies cada any. Cap problema. Per això, el Ramadan, que no és més que el 9è mes d´aquest calendari, va variant la seva posició respecte de les estacions.
Catalunya fou la primera a abandonar el còmput de l´Era Hispanica i s´afegí a la datació diguem-ne internacional de l´anno Domini. Això succeïa després del Concili de Tarragona, el 1180 i, per tant, amb el rei En Jaume arribà a Mallorca el calendari de Dionís. Tenim la referència en la crònica de Bernat Desclot:
Açó fo en l´an de l´Encarnació tenent M.CC.XXIX, lo darrer jorn de deembre matí, la vespra d´Aninou, e fo lo temps bell e clar. E el rei d´Aragó féu saber a tuit per la host que s´aparellassen d´entrar en la ciutat.
Fixau-vos que Desclot parla aquí de l´any de l´Encarnació, que començava en realitat -segons l´estil florentí d´ús a Catalunya- el 25 de març posterior al 25 de desembre.
Amb aquesta conquesta, arribà també una important comunitat jueva. El seu calendari està format per dotze llunacions de 29 o 30 dies alternats. Això produeix el mateix desfasament que hem comentat abans i obliga a afegir-hi un dia cada cert temps per ajustar bé el principi de mes amb la lluna nova.
Però, com també hem esmentat abans, aquests 12 mesos sumen un desfasament per defecte amb les estacions d´uns 11 dies anuals. Mentre que al calendari islàmic actual això no l´afecta perquè és un calendari lunar pur, el calendari jueu -lunisolar- ha de combinar els cicles de la lluna amb les festes religioses estacionals i, per això, s´ha de corregir periòdicament afegint-hi una lluna (un mes) en alguns anys, que reben el nom de superabundants o embolísmics. Això es fa 7 vegades cada 19 anys.
Per llegir el darrer capítol d´aquest atrafegat viatge de la filla del Sol i de la Lluna ens hem de traslladar al s. XVI en vida de Joan Binimelis. Corria el febrer de l´any 1582 i el Papa Gregori XIII promulgà la butlla pontifical Inter gravissimas.
Des de la reforma del calendari feta per Juli Cèsar, aquella que establia un any bixest cada quatre, els anys oficials s´allargaven poc més d´11 minuts respecte dels cicles astronòmics. L´acumulació, emperò, d´aquest petit interval de temps suposava un nou desfasament, aquesta vegada per excés, de 3 dies cada 400 anys.
La nova reforma havia d´eliminar els dies acumulats, que en aquell moment ja eren 10, i evitar que es tornàs a produir. Es va decidir que al dijous 4 d´octubre d´aquell any, el seguís el divendres 15 d´octubre. Amb això s´aconseguia que dins l´any següent, l´equinocci de primavera tornàs a caure en 21 de març.
I com evitar nous desfasaments? Si l´excés que provoca el calendari julià hagués estat de 4 dies cada 400 anys, simplement s´hauria desfet un any bixest cada segle, els múltiples de 100. Però com que només són tres, se´n desfà un tres vegades seguides i a la quarta es manté. D´aquesta manera, els anys 1700, 1800 i 1900, tot i ser múltiples de 4, no varen ser bixests. Però com que ja se n´havien llevat tres de seguits, el 2000 es va mantenir bixest. El pròxim canvi degut a la reforma gregoriana serà l´any 2100, que tot i ser múltiple de 4, no serà bixest.
A Ciutat hem pogut documentar aquesta reforma a partir de les actes del Capítol Catedralici. A l´acta de dimecres 3 d´octubre de 1582, hi segueix -amb tota normalitat- l´acta del dimecres de la setmana següent, la de 20 d´octubre de 1582.
Però el document més rellevant que hem descobert a Ciutat sobre la reforma del calendari és la carta de Felip II de 6 de setembre de 1582, dirigida a Antoni d´Oms, lloctinent i capità general del Regne de Mallorca. En ella li comunica que, segons ha dictat el papa Gregori XIII, el dia siguiente despues de quatro de octubre deste presente año se ha de contar quinze... A més, el despatx reial es preocupa del terminis de judicis i altres situacions en les quals s´hauran de sumar 10 dies a la data final. Com també fa explícit el fet que els salaris s´hauran de rebaixar en aquesta quantitat.
La reforma gregoriana del calendari ha provocat anècdotes memorables com que Santa Teresa morí precisament el 4 d´octubre de 1582 i fou enterrada, l´endemà, el 15 d´octubre. O que Cervantes morí un 22 d´abril de 1616 i Shakespeare el 23 d´abril del mateix any, és a dir, 11 dies després, perquè Anglaterra no havia acceptat encara el canvi de calendari. Per cert, que el 12 de gener d´aquell mateix 1616 moria també Joan Binimelis. Un any, doncs, de valuoses pèrdues.
I encara un darrer apunt sobre la filla del Sol i de la Lluna. A la Seu de Mallorca conserven la tradició de penjar neules del llantoner (la gran làmpada central). Però no es tracta d´un costum merament nadalenc, sinó que cada neula representa una setmana si és grossa, i un dia si és petita. Juntes representen el temps que hi ha entre el dia de Nadal (25 de desembre, calendari solar) i el dimecres de cendra (Quaresma, calendari lunar). L´enfilall de neules, per tant, canvia cada any.
Quants esforços per unificar calendaris. D´aquí a tres dies entrarem en el mes de gener, dedicat al déu romà Ianus, el déu de les portes, el de les dues cares: la que mira cap endarrere i la que mira cap endavant. No va dedicar Llull la seva vida a la recerca d´un mètode universal de pensament? No cercaven els Cresques la representació cartogràfica universal que connectàs el món conegut? No va inventar Binimelis un codi de senyals per comunicar-nos amb la màxima eficàcia? Tal vegada, Mut, en observar la volta constel·lada, cercava una immutabilitat que no trobava a la Terra, i molt manco, en tot allò que fos obra de les persones. No és prou clar que ningú no és propietari de la Terra i que allò que en diem estats són només una crostera mal curada d´un enfilall de guerres i abusos? No és ben hora que es reconegui el dret fonamental de qualsevol poble a decidir sobre ell mateix sense haver de recórrer a la violència? I no és ben hora que aquells països que bravejam de civilitzats siguem capaços d´acollir tota la gent d´altres racons d´aquest mateix món que reclamen el seu dret, senzillament, a no patir? Tant de bo que aquesta nostra estimada ciutat, que som tots nosaltres, sàpiga transitar el camí de la vertadera humanitat.
