Més enllà de les múltiples definicions que proposa l´antropologia, disciplina en la qual no som en absolut cap expert, m´agradaria mirar d´oferir algunes respostes a partir d´una certa reflexió i, sobretot, de la meva vivència totalment subjectiva. Per tant, potser valgui la pena advertir als lectors que no esperin un article científic ni excessivament docte, sinó les simples aportacions personals d´un escriptor novell i mestre d´escola, aficionat i sensible a la bellesa de les diverses manifestacions artístiques, i amb un mínim d´inquietud pels temes essencials de la nostra existència.
Per començar a aproximar-me al tema, podria dir que per a mi la cultura és allò que em protegeix de la intempèrie de la naturalesa en estat pur, i alhora em facilita l´accés a la realitat del món. Podria afegir, a més, tot i córrer el risc de semblar excessivament líric, que la cultura em protegeix també de la meva pròpia intempèrie, i que m´obre un camí de coneixement en direcció cap a dintre, cap al meu interior. En aquests dos sentits, la cultura seria com un vestit, i en alguns aspectes com un tatuatge que no puc esborrar, del qual no em puc desprendre. Potser la cultura sigui en definitiva una espècie de segona pell, invisible però determinant, que ens fa realment humans, sigui quina sigui la societat i el lloc del món en el que hem nascut. Si algú ens ha parlat, ens ha mirat i ens ha transmès un referent, ja som qualque cosa més que un animalet que transita pel bosc.
La cultura ha condicionat necessàriament la meva visió del món, tot i que em permeti alguns espais de dubte, en els quals aquesta visió pugui ser qüestionada. Els occidentals de vegades tenim tendència a autoproclamar-nos com a referent indiscutible de la humanitat, i tanmateix la majoria de coses indiscutibles em semblen perilloses. M´agradaria il·lustrar-ho amb una anècdota prou reveladora, que succeí a les Illes Andaman, a l´Oceà Índic, concretament a la tribu dels sentinelesos, que viuen en total aïllament i han mantingut la seva forma de vida (la seva cultura) intacta des de fa 60.000 anys. Els sentinelesos no utilitzen el foc i no coneixen l´escriptura, per tant podríem qualificar-los fàcilment com a "incultes"; però foren els únics de tot l´arxipèlag capaços de preveure el tsunami del 2004 i de refugiar-se a les parts més altes de l´illa, evidentment sense utilitzar sismògrafs ni cap tipus de tecnologia. Per tant, la seva cultura (per alguns incultura) els va servir per sobreviure.
A mi la cultura em serveix per a coses molt banals (comportar-me en un restaurant, saludar la gent pel carrer, guardar el torn quan visit el metge€) i per a altres que consider més profundes (conèixer d´on ve el meu poble, escriure en la meva llengua€). Però no puc acabar aquest article sense parlar d´aquella part de la cultura on s´abeura la meva ànima i s´enriqueix l´esperit; tot i saber que la cultura abarca un territori molt més gran, no puc imaginar-me la vida sense, per exemple, el cinema de Visconti, la veu de Maria del Mar Bonet i els poemes de Lorca.
