El primer que fa una persona de la meva generació quan té un dubte és googlejar. Teclejar els caràcters d´una necessitat o interès al cercador i automàticament descobrir-ne milions de respostes. A l´ordinador o al mòbil. L´univers en un clic i en aquest cas, la paraula cultura. Què és la cultura?, hi he escrit.
"És un tot complet que inclou el coneixement, l´art, les creences, la llei, la moral, els costums i tots els hàbits i habilitats adquirits per la persona no només en família, sinó també com a part d´una societat" (significados.com / Quarta entrada al Google).
Potser és per això, que fixant-nos en el context de l´escenari geopolític actual es pot observar la realitat com un gran fracàs cultural de l´Estat Espanyol. Davant precisament un xoc no de trens sinó de cultures, el Govern ha tractat amb menyspreu tots els requisits socials que ens defineixen d´una manera o una altra. I que ens originen part d´un tot tan íntim i personal com és la cultura. I que cap llei escrita pot dictaminar.
La cultura d´un mateix és l´obra de teatre que vas veure un divendres a vespre i que no et va agradar. I el concert improvisat que vas trobar al carrer quan creuaves per tornar-te´n a casa. Un clarinetista de cabells blancs. Un "my way" que t´acompanya fins que puges al metro.
La cultura és el teu món. Una classe de filologia als 16 anys que et va servir per descobrir un autor brillant que encara llegeixes. Un anunci a la televisió amb una banda sonora tan bona que amb un Shazam, la situes i ja l´has marcada a la teva llista de preferits de l´Spotify.
Un sopar agradable amb una conversa extraordinàriament interessant. Que et fa pensar. Que et fa sentir. Que et fa emocionar. Les 10 temporades de Friends i la darrera estrena de Netflix.
Potser també una picada d´ullet d´algú amb qui hi tens molta complicitat i feia temps que no quedaves. Les retrobades a un aeroport. Les abraçades a la porta d´arribades tan plenes de "t´he trobat a faltar" són l´exaltació XXL d´un sentiment profund.
Hi ha qui deu creure que és només el que un diari publicaria a la secció de cultura però a mi m´agrada pensar que quan ens reunim amb la família, també ho és. O amb els amics, i reconeixes cada gest i cada detall. Perquè sempre feis el mateix. I perquè fer el mateix és el que realment us agrada.
Perquè si la cultura no fos res de tot això, n´hauríem de crear un concepte aposta. Un concepte que deixés enrere els estereotips per donar cabuda a les petites coses. Els tòpics que ens agrada piular a Twitter o escriure als peus de foto d´Instagram. Deuen ser cultura les xarxes socials? Elevades a la màxima potència, una posta de sol a la platja de Samil (Vigo) retransmesa per Periscope, pot ser d´una bellesa incomparable.
