En el meu poble hi ha un dement que està obsessionat amb la musicologia. I mira que, amb la de coses agradables que hi ha a la vida, obcecar-se amb una disciplina que el noranta per cent dels mortals ni saben que existeix és, com a mínim, un despropòsit total. En tot cas, darrerament, aquest home, quan té l´oportunitat, m´atraca pel carrer i m´informa de qui és i qui no és, segons els seus estrictes criteris, "musicòleg". Resulta que la seva filla va seguir aquests estudis i ell, seguint un lògic i cec amor de pare, la considera "musicòloga". A mi també em dóna l´aprovat, però crec que rascat. "Tu també que ho ets" diu ell, segurament pensant que m´afalaga, però seguidament em recita un interminable llistat de no-musicòlegs.
No estic segur si els cardiòlegs o els sociòlegs han passat per una etapa de dubte i auto-qüestionament semblant al dels meus companys de professió, però és un fet que els únics que tenen clara la definició de la professió són la gent com el llunàtic que citava abans. Part d´aquesta confusió ve de la joventut d´aquesta disciplina. Efectivament, fins fa pocs anys, els diccionaris ni tan sols incloïen el terme. I, francament, els estudis oficials de musicologia no es va implantar fins fa pocs anys. En conseqüència els estudiosos de la música eren gent formada en la filologia, la història o la interpretació d´instruments musicals.
Avui en dia la majoria d´universitats i conservatoris superiors ofereixen estudis de musicologia i disciplines similars com l´etnomusicologia. El Dement de Felanitx, com l´anomenaré a partir d´ara, té raó: la seva filla és musicòloga perquè ha seguit uns estudis oficials i, a més a més, segons tinc entès, amb notable distinció. Però, ¿què fer amb el conjunt de professionals que es dediquen a la investigació i la divulgació musical i no tenen la titulació oficial? No hi ha dubte que si es volen definir com musicòlegs, des del meu punt de vista, ho poden fer tranquil·lament. A la GESTAPO el tema musical li du ben fluixa, crec.
Un musicòleg, en una definició molt oberta, és un professional que es dedica a la música excloent la creació i la interpretació. Aquesta definició permet englobar baix el mateix sostre persones que es dediquen a activitats tan diverses com l´edició crítica de partitures, l´enregistrament de música de tradició oral, el periodisme musical, la documentació històrica i tantes altres coses més. Ramon Llull des de la tradició cristiana i Ximon ben Tsemah Duran des de la jueva, van dedicar una part dels seus escrits a la música; avui en dia es podrien considerar com els musicòlegs pioners de Mallorca. En el s. XIX, Antoni Noguera va dur una activitat ingent de transcripció i edició de música tradicional, a més d´escriure centenars de cròniques periodístiques. En el s. XX Baltasar Samper va recórrer Mallorca poble a poble recopilant música, transcrivint-la i comentant-la. Durant dos segles, l´objectiu principal de la musicologia va ser recuperar allò que es denominava folklore, les tradicions musicals que es començaven a perdre. Ja dins la darrera part del s. XX, es va fundar l´Institut de Musicologia Pau Villalonga de la mà de Xavier Carbonell, Francesc Crespí i altres; la Partituroteca de la UIB, gràcies a Joan Company; i sobretot el Centre de Documentació Històrico-Musical establert per Joan Parets i Serra, Biel Massot i Pere Estelrich.
Ara mateix a Mallorca hi ha una nova generació d´estudiosos de la música que s´han format seguint estudis oficials. Francesc Vicens, d´amplíssima formació, escriu sobre temes tan diversos com George Harrison i la Sibil.la. Eugenia Gallego acaba de doctorar-se amb una tesi sobre Antoni Noguera; Bàrbara Duran, autora de diversos llibres d´apassionant lectura, acabarà aviat una tesi sobre els salers i quintos; Cristina Menzel, formada al CSIC de Barcelona, es va doctorar amb un sòlid treball sobre les fonts musical de la Seu; Albert Díaz ha estudiat la música per a piano de Romà Alís; Jordi Alomar estudia la sociologia de les avantguardes musicals; Paula Bonet ha tractat en una tesi la postmodernitat del compositor Roig-Francolí; Antoni Pons Seguí ha fet unes espectaculars edicions crítiques de Lliteres... I bé, com se sol dir: un llarg etcètera. Tots ells -i lògicament n´hi ha molt més- han escrit treballs d´investigació d´envergadura i ambició i, a més a més, tenen una titulació que avala la seva feina intel·lectual. Tots són, per tant, musicòlegs i musicòlogues, molt a pesar del Dement de Felanitx.
