No ho haurien de ser, ni quotidianes, ni presents, però ho són. Les violències masclistes, així en plural són quotidianes, de cada dia. Les exerceixen els homes que tenen mentalitat de mascle, superior a la femella, a les dones. Homes convençuts que estimen molt, més, que les dones, perquè ells pensen, decideixen per elles. Saben allò que els convé i el que no. Homes joves, majors, vells, adults, que veuen les dones del seu entorn familiar en el seu paper d’esposa, mare, filla, germana, preparades per tenir cura dels altres, d’ells, perquè són així. educades per aquests papers. I evidentment, han de ser guapes, simpàtiques, agradoses. Sempre bona cara i amabilitat.
Les violències són presents desgraciadament, també. En l’àmbit familiar, moltes, massa dones les viuen diàriament, a casa. Amb por, sentint-se un no res, amb vergonya davant les seves amigues, les seves companyes de feina, fins i tot amb la mare. Continuen presents, aquestes violències també als mitjans de comunicació. No passa un mes sense cap dona assassinada pel seu company sentimental, sigui nòvio, espòs, exmarit... Repasseu les estadístiques del Ministerio i ho veureu.
De tant en tant apareixen notícies als mitjans, percentatge de denúncies per Comunitat Autònoma, o número de cridades als telèfons d’assistència, sigui el 016, o el de l’IBDona. Fixeu-vos, moltes vegades els mateixos professionals cerquen destacar les xifres, les estadístiques, com si d’aquesta manera fos més «asèptic» el tractament. S’obliden massa sovint de la part més humana, del drama que hi ha darrere cada una de les víctimes i de les seves filles i fills.
I perquè són tan presents, hem de parlar-ne. No només quan s’acosta una data assenyalada com el 25 de novembre, que també, si no quan llegim notícies, massa vegades en un breu, sobre agressions entre joves, o campanyes internacionals com l’actual de #Me Too.
Són quotidianes, però no són cosas normals... com deia fa unes setmanes una jove agredida pel seu company, al passeig Marítim de Ciutat. No és cosa normal que s’agredeixi a qui es diu que s’estima, perquè no estàs d’acord amb ella. No és cosa normal que es controli, a través de les xarxes socials les amistats, les sortides, les fotos, la manera de vestir, d’aquella persona que dius que l’estimes. No és normal que entenguis que la jove, la dona que estimes ha de mostrar-te submissió i no li consentis que digui la seva opinió contrària a la teva.
Les violències masclistes són presents en les relacions amoroses massa vegades. Poden ser violències físiques però massa vegades són psicològiques, de soscavar l’autoestima de la persona que dius que estimes. De fer que cregui que no és ningú sense tu. Que no estarà mai bé sense tu. Que només amb tu... això és possessió, no afecte.
Perquè no deixem de dir-ho. No és cert que la gelosia sigui més amor. L’afecte, les relacions amoroses basades en el respecte mutu, en la igualtat, en compartir i no imposar, en ser corresponsables, són les relacions afectives que hauríem de tenir totes.
Sobre el tema, recoman el llibre Argelagues de Gemma Ruiz, la història de dones que com les Argelagues van haver de treure les punxes per seguir endavant. Honora aquestes vides que massa vegades la història ha ignorat, però que han construït el país.
GEMMA RUIZ
Argelagues
Edicions Proa, 352 pàgines, 18,40 €
