Quan jo tenia nou anys, vaig anar a estudiar a Palma. En els anys setanta aquesta transició suposava un canvi radical. A Ciutat, com li dèiem, els joves de poble havíem d´aprendre nous codis i valors socials distints. El castellà cobrava importància; havies de perdre o millorar l´accent català quan parlaves castellà; i fins i tot el català de Felanitx o Muro s´havia de transformar en el mallorquí de Ciutat. Jo, per exemple, vaig captar immediatament que no havia de dir vós sinó vostè per tractar la gent major.
Quan vaig anar a estudiar a Madrid, vaig haver de canviar els codis una altra vegada, l´accent un altre pic, els tics de província que obstinats persistien i es negaven a abandonar-me. Posteriorment, vaig anar a viure als EUA i vaig efectuar una tercera i camaleònica reorganització dels meus codis socials. Si del món rural havia passat al provincià i d´aquest al de la capital del país, ara s´obria un univers -suposadament- cosmopolita amb valors -suposadament- més universals que jo havia d´aprendre amb urgència.
Cada canvi geogràfic va suposar una sacsejada emocional, una espolsada espiritual que gràcies a la mal·leabilitat que és pròpia de la joventut, no va ser realment traumàtica, però sí important. Retornant al meu poble durant els darrers quaranta anys, sempre m´ha sorprès un doble i paradoxal sentiment: per una part, un profund sentiment de ser d´aquí i de cap altre lloc més; per una altra banda, el gran abisme que s´obri per ser jo ja una altra persona amb altres hàbits i expectatives, per no tenir res a veure amb l´al·lot que fa quatre dècades se´n va anar.
Pierre Bordieu (1930-2002), Didier Eribon (1953) i Édouard Louis (1992) tenen en comú que tots tres han dedicat la majoria dels seus escrits a aquestes transicions i a les modulacions anímiques que suposen passar d´un món rural i pobre (aquest no seria el meu cas, per cert) al suposat cosmopolitisme de la gran ciutat. A pesar que representen tres generacions d´escriptors distintes, es reconeixen mútuament en una tradició de mestre i deixebles. Bordieu, el famosíssim sociòleg, va créixer parlant bearnès i quan va començar a entrar en els cenacles universitaris i intel·lectuals de París, l´accent i les seves maneres rurals li van ocasionar obstacles. Aquests impediments, però, li van servir com a base per elaborar les seves teories sobre la "distinció", l´ansietat que tots patim per aconseguir una posició social que és, segons ell, la força motriu de la societat.
Didier Eribon també va créixer en l´ambient provincià i postindustrial del nord de França. A més d´haver escrit dotzenes de llibres de sociologia sobre qüestions homosexuals i centenars d´articles periodístics, el seu llibre Retour a Reims (2009) ha tingut un ressò inaudit (s´ha traduït únicament en castellà i a Argentina). Mesclant hàbilment autobiografia i assaig de sociologia divulgativa, Eribon relata les seves impressions de Reims quan hi torna just després de morir son pare. El narrador, qui havia deixat la petita ciutat de províncies feia trenta anys, ara és un intel·lectual admirat a París, convidat a Yale i Harvard, traduït a moltes llengües i, sobretot, molt mediàtic, com just ho poden ser els intel·lectuals francesos. El retorn a "ca seva" és una excusa per descriure un paisatge postindustrial de fàbriques tancades, islamofòbia, xenofòbia, homofòbia i, en general, de pobresa material i espiritual.
La novel·la autobiogràfica -o autoficció, com se sol dir ara- d´Édouard Louis Adéu a l´Eddy Bellegueule (en castellà i català a Salamandra, 2015) ha estat traduïda a més de vint llengües i ha venut al voltant d´un milió d´exemplars. La història és la mateixa: el jovenet de províncies (en aquest cas un homosexual molt efeminat i, per tant, doblement forçat a l´ostracisme) supera la pobresa espiritual i material dels seus orígens, el provincianisme, la xenofòbia i l´homofòbia de la pròpia família i dels companys d´institut (uns al·lots de classe li escupen i li fan menjar gargalls, per exemple). Acusat de fer-se la víctima falsament, Louis ha dit que el llibre és una novel·la i per tant no tot és estrictament autobiogràfic; però així i tot, jo voldria no trobar-me mai en aquest territori lepenià... Quan fa pocs anys es van publicar els llibres d´Eribon i Louis, a França Marine Le Pen ja es veia venir. I si jo, aleshores, els hagués llegit, m´hauria començat a preparar pel triomf de Trump.
