En una confusió en la qual "els animals que triomfen / es fan de pasta mal·leable", Esquenes vinclades suposa la realització d´un exercici de contraforça envers la realitat o, en paraules de l´autor, una "conversa viva" allà on "t´estimin quant et buides / i escups el temps". El poemari, recentment guardonat amb el Premi de Poesia Jocs Florals de Barcelona 2017, es balanceja entre dos conceptes, la desesperació i la denúncia, en posar en evidència com el jou del mal pretén arrelar dins les capes del bé. D´aquesta forma, un es troba "mig sonat amb tant marejol"; moviment provocat per atacar la malifeta i alhora sentir-s´hi engolit.
Pau Vadell i Vallbona (Calonge, 1984), anhelant convertir de potència a acte el refrany de ´qui la fa, la paga´, assegura que "ens calen criminals que respirin el mateix oxigen". Humanitzat queda, per tant, el fet, com quan recorr a un fill, "posseït per l´ocell de foc", o quan evoca la cabra que necessita xuclar l´aire per poder suportar "el vertigen de les roques".
L´autor, vicepresident de l´Associació d´Escriptors en Llengua Catalana a les Illes (AELC), es rebel·la contra el "pòsit" cicatritzat, i valent l´oxímoron, a la sang. En favor de qui compon, artífex d´una dotzena de títols com Temple (2009 Premi Miquel Àngel Riera), Carnatge (2012) i Traït (2015, Premi Senyoriu Ausiàs March 2014), val a dir que és un fidel observador de la realitat que es postra davant d´ell, amb la qual s´atreveix a ballar tot i el plor inevitable, fet que el situa en el límit de l´autodestrucció. Ho fa d´una forma nua i en ocasions amb el recurs de la sexualitat. En paraules del també poeta Guillem Gavaldà, qui signa l´epíleg d´Esquenes vinclades, les seixanta-dues pàgines de què es compon el poemari, aterren dins "un cos indomesticable esventrat per la realitat". Així, el poeta corba l´esquena, refugiant-se de forma magistral en paraules que, essent doloroses, diseccionen l´envit existencial.
