Els temps que corren ens han menat a un acreixement i a una liquació del concepte de cultura. Alhora, ha pres força una progressiva segmentació utilitarista que ens palplanta davant un dels conceptes més intensament polisèmics de les ciències socials. Un mot que discorre, desfet, per múltiples i diversos canals de comunicació i intoxicació. Un ventall de definicions que abasten des de la concepció empobridora i restrictiva que suposa la denominada ´alta´ cultura, passant per la cultura popular (no necessàriament tradicional), sense oblidar la cultura subalterna, la cultura alternativa, etc. Tot plegat es multiplica en l´infinitesimal relació d´aplicacions que, des de l´estultícia o l´interès, se´n fan del terme, especialment quan hom l´adjectiva o li aplica additius: cultura industrial, gastronòmica, digital, urbana, d´empresa, musical, viva, material, literària, humanista, científica, pagesa, d´arrel, plàstica, religiosa, del benestar€; més transmissió cultural, patrimoni cultural, indústria cultural, consum cultural, turisme cultural, oferta cultural, gestió cultural, manifestació cultural, identitat cultural, fins a oxímorons com cultura militar, etc. Amb tot això d´exemples, és evident que hem caigut en el parany d´un relativisme cultural, arrossegat per la inèrcia taxonòmica de la identificació i l´inventari de cultures proclamades com a realitats autònomes. Unes realitats que romanen com a ítems d´un inventari que adesiara creix amb noves incorporacions alhora que també anota oblits, naufragis i extincions.
Aquesta interessada i perversa segmentació ha esdevingut infecciosa quan hom n´ha enaltit o qüestionat el valor des de la intransigència o la convicció que atorguen la prepotència, l´arrogància o la supremacia (política, social, econòmica, religiosa,€). L´acarnissament ha estat -i encara n´és- especialment sagnant quan s´ha amanit amb el concepte d´alteritat. Aleshores els mots se carreguen de temor i menyspreu. Llavors només una vacuna és possible: doblegar-nos davant l´evidència que no hi ha cap cultura que romangui aïllada, i que la dinàmica cultural no només procedeix de dinàmiques endògenes sinó, ben al contrari, de la permanent interacció entre les cultures. Per la mateixa ferma convicció entenem que s´ha de donar crèdit a totes les cultures, actuals o pretèrites, ´primitives´ o ´avançades´ i se les ha d´investir de la mateixa dignitat. I, per les mateixes raons, no es poden judicar, des de cap perspectiva intel·lectual o moral, els valors d´aquest o d´aquell sistema de creences, d´aquesta o d´aquella forma d´organització social i dels criteris de la seva moralitat.
I per respondre a la qüestió inicial, i davant l´evidència que no és possible una definició general, exhaustiva i precisa de la cultura, retornem als clàssics -sempre els clàssics!- Per a mi ja m´està bé la definició canònica que aportà, des de l´antropologia cultural, el britànic Edward Burnett Tylor el 1871: cultura és "tota aquesta complexa totalitat que inclou els sabers, les creences, l´art, la moral, el dret, els costums, els hàbits i capacitats qualssevol adquirits per l´home com a membre d´una societat”.
