1- DINS ELS CAMPS DE CASTELLA. Agaf el tren a l´estació de Chamartín de Madrid. Tenc el seient reservat: vuitanta-sis. Em produeix una emoció continguda el fet d´anar dins aquell tren i travessar els camps de Castella. Tot d´una m´apareix la figura de Jorge Manrique: "Recuerde el alma dormida / avive el sexo y despierte / contemplando / cómo se pasa la vida, / cómo se viene la muerte / tan callando." Suburbis de gran ciutat i, cop en sec, sense continuïtat, foravila. Un foravila pla i sec, color marronós clar. Enfora clapes d´un verd negrenc. I pals d´electricitat. I cel, un cel infinit. I aquell travelling que em fa veure pobletxos llunyans amb una campanaret que sobresurt, plantacions de blat de les índies, extensió inacabable de cel sense cap nigul. Em ve Antonio Machado i aquell llibre que em va impressionar: Campos de Castilla. Hi ha versos que els duc gravat de cor perquè la veu d´aquest poeta republicà, que va fugir per Catalunya amb la seva mare cap a Colliure, on moriren tots dos, va lligada a la meva educació sentimental. "Castilla miserable, ayer dominadora, / envuelta en sus harapos desprecia cuanto ignora." Quin home carregat de veritat i de raons per dir aquestes coses! "El numen de estos campos es sanguinario y fiero: / al declinar la tarde, sobre el remoto alcor, / veréis agigantarse la forma de un arquero, / la forma de un inmenso centauro flechador. / Veréis llanuras bélicas y páramos de asceta / ¿no fue por estos campos el bíblico jardín?: / son tierras para el águila, un trozo de planeta / por donde cruza errante la sombra de Caín." I m´entusiasma aquell paisatge per convertir-me en un pare del desert i meditar molt de temps en una solitud sideral.
2- SALAMANCA: RENAIXENÇA I BARROC. L´arribada a la ciutat de color de crosta de pa que surt del forn em va sacsejar. Allà es troba la Universitas Studii Salmanticensis, que funciona des de 1218 i que en el seu VIII Centenari ha nomenat doctors honoris causa Miquel Barceló i Francisco Calvo Serraller, un pintor i un savi de l´art, dos amics. I en Miquel, que ja duu dos honoris a l´esquena, va dir quan li concediren aquesta distinció: "La Universitat és el gran centre del món, és el saber; no són els doblers, ni l´or, ni tan sols l´art, és el coneixement." I per això va fer el logotip d´aquest aniversari i va omplir la ciutat amb la seva obra. Ens trobam a l´Hospedería Fonseca i està radiant d´alegria al costat de la seva mare, Francisca, el seu fill Joaquim i la seva neboda Mireia. Amb Francisco Calvo, la vicerectora de la UIB Joana Maria Seguí i els amics Dolors i Xavier Folch, ens dedicam a recórrer la ciutat i visitar les mostres. Primer anam a la meravellosa plaça Major on hi ha El Gran Elefantdret (2008) que es manté en equilibri damunt la seva trompa i llança fum blanc pel cul. Reim i ens feim fotos. Després visitam el pati d´Escuelas Menores on hi ha 14 Allumettes (2015), uns mistos apagats amb formes irregulars en bronze d´uns tres metres d´alçada que formen un bosc. Quedam bocabadats. En una sala hi ha les aquarel·les de la Comèdia i una pintura sobre pergamí, Autoportrait multiple à Padoum (2013) que ens mostra l´artista de front i dels dos perfils. Acabam al pati del Palacio Anaya i allà ens trobam amb Le grand écouteur (2015), una obra d´uns quatre metres d´alt feta amb poliuretà molt que són tres cossiols uns dins l´altre amb el superior que forma com una gran orella.
Descansam amb un dinar molt salmantí: pernil de Guijuelo de Hoja de Carrasco que és una meravella i un garró de porc amb salsa que és una festa de sabors. L´horabaixa a la capella del Colegio Arzobispo Fonseca a veure el gran quadre de sis per quatre metres que dona títol a l´exposició, L´arca de Noè. En Miquel ens diu que Noè en el temps que va durar el diluvi es va menjar tots els animals rars com per exemple l´unicorn i només va deixar els que tenim ara. El quadre, una natura morta, és també com una vanitats en què es canta l´efímer de l´existència. Després podem admirar divuit ceràmiques fetes entre 2012 i 2016 amb tota casta de temes. Finalment a l´Hospedería de Fonseca hi ha un conjunt d´unes quaranta obres realitzades entre 2009 i 2016 de grans formats: natures mortes, pintures blanques, quadres amb relleu amb imatges de cavalls, peixos, mamuts, braus i cabres inspirades en la cova rupestre de Chauvet i també imatges de peixos i éssers abissals lluminosíssims dins unes aigües de lapislàtzuli. Una festa Barceló plena de varietat, exuberància, enlluernament, provocadora de sensacions i pensaments.
3- LA CERIMÒNIA. Crec que no havia sentit parlar el llatí en cap cerimònia d´honoris amb l´excepció del Gaudeamus igitur final. A Salamanca els moments de nomenament, entrega i acceptació d´anell, birret, llibre i medalla es fan en llatí. Miquel Barceló va fer un discurs acompanyat d´un vídeo en el qual, després de saludar les autoritats acadèmiques, el públic i sa mare (va dir "Mamà"), va glosar les seves obres més essencials: la capella del Santíssim de la Catedral de Mallorca, la cúpula de la Sala dels Drets Humans de les Nacions Unides de Ginebra i el Verre des Merveilles de la Biblioteca Nacional Francesa. I va reflexionar sobre la funció de l´art i de l´artista amb paraules lleugeres i íntimes: "Yo no sé si nací para pintor, pero lo llevo haciendo muchos años. Cada día. Cada hora de cada día. (€) Creo que intuí pronto de mi vida la inutilidad esencial que es la práctica del arte, la pintura. Zuan Zi, pensador taoísta del siglo III a. C. decía: todo el mundo puede comprender la utilidad de lo que es útil pero muy pocos comprenden la utilidad de lo inútil. Aquí me tienen pues pintando, chapoteando en la arcilla. (€) La desazón y desconfianza en el éxito final es parte integrante de mi trabajo. No se puede emprender ninguna obra si uno no está dispuesto a fracasar en ella, incluso totalmente hasta su destrucción final. Todos mis cuadros recubren fracasos preliminares. O no." Unes paraules plenes de sinceritat i d´expressivitat per assenyalar que aquestes tres obres —Seu de Mallorca, Ginebra i París— són les més significants dels seus darrers vint anys.
Calvo Serraller va confessar que estava molt content "por compartir el ceremonial de investidura con Miquel Barceló, al que considero uno de los mejores artistas de la muy gloriosa historia del arte moderno y un entrañable amigo. Además de verdaderamente universal por ser intempestivo, lúdicamente inquisitivo y descaradamente inútil, puede ahondar más y mejor en la intimidad del ser humano, pues lo emplaza en el quicio de un balcón donde simultáneamente explora el inabarcable espacio de lo exterior y el de esa profundidad abismal de su propia interioridad". I va fer referència als límits de l´artístic quan va recordar a les clares que "el arte no sería hoy tal sin librarse del pesado lastre de la hermosura que, en determinado momento, le impedía volar".
Brindàrem amb vi dols i massapà amb els colors de la Universitat. Una vertadera festa de la cultura. Vaig tornar en tren, amb Fray Luis de León, amb Unamuno i amb Machado. Bona companyia, sempre.
