És encara vigent l´ideal romàntic del viatger que tresca la natura per reintegrar-se en ella? És compatible la recerca quasi wagneriana d´allò que és sublim amb la presència de milers i milers de petits kilianjornets per les nostres malmeses muntanyes? Què cercam, quan decidim pujar cims, salvar passos o recórrer boscos i grimpar penya-segats? El que sembla prou evident és que l´home post-modern i líquid dels nostres dies ja fa molt de temps que deixà de formar part del paisatge. De fet, un bon símptoma d´aquest procés d´alienació i urbanització -la ciutat és l´ecosistema humà per excel·lència- és l´anhel de voler convertir en esportiva i competitiva una pràctica que, tanmateix, no és més que conseqüència de les contradiccions d´allò que se´n diu progrés: cercam tornar al contacte amb la natura perquè sentim que hem trencat un lligam sagrat que no aconseguim identificar, tal com fa aquell que se sent culpable d´haver abandonat els seus majors. Per suposat que no és nou el que deim: posau-li goretex i GPS al protagonista schubertià del Winterreise o també al seu jove i enamoradís moliner suïcida (?) i tendreu ben bé un fidel retrat del trescador dels nostres dies. Tant el d´ara com el de fa dos segles estan ben perduts i, per això, no fan més que enllestir una desesperada recerca interior, amb les pedres calcàries, les alcines i els voltors com a testimonis indiferents de les seves curolles inexplicables. Fou l´arxiduc Lluís Salvador -un etern fugitiu de sí mateix i del seu món de refinada decadència- qui posà en valor el paisatge, aquí a Mallorca. Ell fou qui ens descobrí amb un punt de decimonònica ingenuïtat que, ja que havíem decidit distingir-nos de la natura, el millor que podíem fer per redimir-nos era preservar i respectar aquell llegat ancestral i atàvic al que ja llavors havíem renunciat. Lògicament, aquell romàntic cosi de na Sissí mai hagués pogut sospitar en què es convertirien més endavant els seus camins i els seus paisatges, carn de selfie, facebook i instagram. Què ens queda ara de tot plegat? Trescar per trobar plaer: plaer per comprendre i conèixer el territori, d´antuvi humanitzat; plaer per sentir plenitud física -l´exercici és sa, l´esport mata-, podrits com estam per l´estres i la mala vida; plaer, finalment, per gaudir de la bellesa allà on encara n´hi hagi. Facem-ho fins que la mare Erda digui basta, es regiri emprenyada i ens mani a prendre bon vent. Ens creim els immortals déus del Wallhala i no som més que una colla de nans empeltats de nibelungs fastigosos...
