Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Retrat de dos artistes contemporanis

Rafael Moneo: "Praemium imperiale 2017"

Me gusta pintar y dibujar, y me gustan sobre todo las humanidades -la poesía, la literatura- esta actitud especulativa frente a la vida

Rafael Moneo rep la ´Medalla de Honor´ de la Acadèmia de Belles Arts.

Devers les nou del matí travessa la plaça de Son Servera un home discret, un home senzill... un veí més del poble.

Camisa blanca, pantalons de fil, retranques, espardenyes d´esparts, capell de palla.

Tinc la sort de veure´l de tan en tan a la caleta del Rajolí i poder parlar un poquet amb ell i la seva esposa: "bon dia! Quin dia més guapo que fa avui!". El darrer cop que el vaig saludar fou aquest estiu quan comprava un ram de flors al mercat acompanyat d´una de les filles.

Ell és sens dubte un home d´una extraordinària senzillesa, posat elegant en formes i maneres, un home que camina suaument, sense preses saludant als que com ell tenen el bon gust i costum d´anar a comprar les ensaïmades per berenar, el pa del dia i els diaris, per allò de no perdre de vista com batega el món.

Ell es Rafael Moneo, un veí de luxe als estius de llevant que el passat dilluns 21 d´agost donà una conferència al Teatre de La Unió de Son Servera per contar la seva relació amb Mallorca i compartir amb els assistents un passeig per algunes de les seves obres més importants.

Rafael Moneo neix al maig del 1937, el mateix any que Picasso pinta el Gernika. Enguany ha arribat a les 80 primaveres que han florit magnífics, espectaculars i sorprenents edificis repartits arreu del món .

Diu que li "asusta" un poc entrar en una dècada tan important : no pateixi senyor Moneo!!! Vostè com el bon vi ha guanyat amb el pas dels anys.

Moneo ens contà que la seva arribada a Mallorca (ja fa més de 25 anys) estava lligada a Manuel Solà Morales i la seva adquisició d´una preciosa casa a Artà (Casa Dameto). Allà les dues famílies passaven bona part de l´estiu i encetaven els dies amb un berenars "interminables" amarats d´una d´agradable conversació que acabava un cop havien estudiats els vent que bufava per decidir amb bon criteri la caleta on anirien a passar el matí.

Els horabaixes les dues famílies els dedicaven a conèixer els pobles i racons de l´illa. Foren anys de exploració i coneixement de l´illa, anys per arreplegar històries de les fisonomies dels pobles, els seus carrers i la seva gent, anys per conèixer costums i tradicions arrelades, des dels llits de la mare de Déu morta fins a les berbenes de Felanitx. A poc a poc Moneo s´envolta d´un grapat de bons amics (cita a Toni Esteva, Miquel Servera, artistes de la Pleta Freda, Miquel Barceló..) que li aporten el suport social necessari per decidir cap a la mitjana edat (com ell diu) comprar una casa a l´illa. L´encàrrec que rep en aquells moment per fer l´edifici de la fundació Pilar i Joan Miró li suposa l´empenta definitiva.

Després de veure i mirar amb cura les diferents opcions l´elecció es decantà per una finca al camp, una finca amb una caseta voltada d´oliveres, ametllers, garrovers i com no podria ser d´altra manera amb vistes a la mar.

D´aquest indret fa Moneo la seva segona casa, un espai necessari per fugir de l´altre vida, la dels trulls i entrebancs, la dels ritmes accelerats, la de les llargues hores de feina i inacabables reflexions i reunions.

A na aquesta casa de parets blanques es produeix el rencontre familiar dels desitjats estius, les més entranyables celebracions familiars, les llargues converses amb amics i el "dolce far niente" tan característic del caràcter illenc i mediterrani.

Aquesta és la casa de la llum, la dels aromes, la del sol mediterrani, la que convida al repòs i el descans.

Defineix la arquitectura mallorquina com modesta, discreta, austera, (com austera era la vida de la nostra gent) feta amb bons i acurats materials (fa obligada referencia als murs de pedra seca), ben orientada cap a la llum i amb cura per arreplegar cada gota de la tan necessària aigua. Al mateix temps lloa la magnificència dels fastuosos exemplars del gòtic mediterrani (La Seu, La Llotja) i els preciosos palaus que conviuen amb les mostres d´arquitectura més humil.

Enguany el Museu Thyssen per commemorar el seu 25 aniversari ha mostrat l´exposició "Rafael Moneo. Una reflexión teórica desde la profesión. Materiales de archivo 1961-2016". L´exposició va reunir una mostra de dibuixos, maquetes, y fotografies de 46 edificis de l´arquitecte com l´Ajuntament de Logronyo, el Museu Nacional d´Art romà de Mérida, la ampliació de l´estació d´Atocha a Madrid, el centre cultural i auditori Kursaal de Sant Sebastià, el Museu d´Art modern i Arquitectura d´Estocolm, la catedral de Nostra Senyora de los Ángeles a L.A., els laboratoris de la Universitat de Columbia a Nueva York, la ampliació del Museu del Prado i la Fundació Pilar i Joan Miró.

Moneo ha combinat la seva tasca com Arquitecte amb conferències, l´activitat docent (arribà a dirigir l´Escola d´Arquitectura de Harvard) i publicacions a nombroses revistes (és cofundador de la revista Arquitectures Bis) .

Una de les característiques que millor defineix tota la seva extensa obra és el profund respecte vers el legat històric d´alguns edificis, respecte per cercar un diàleg entre el passat i el present, respecte per aconseguir la comunió entre l´arquitectura d´un edificis atemporals i majestuosos amb l´entorn i el medi ambient.

Diu el mestre...

"L´arquitectura pertany al lloc. Ha d´ésser apropiada, la qual cosa vol dir que ha de reconèixer de qualque manera els atributs del lloc. Entendre el aquests atributs i escoltar com es manifesten, aquest ha d´ésser el primer moviment de l´arquitecte quan comenci a pensar en un edifici".

Parlar de Moneo és posar rostre a un dels considerats millors arquitectes del món, un home que és el primer espanyol guardonat amb el premi Pritzker (considerat el Nobel de l´Arquitectura) ,un home al qui fa pocs dies li acaben de donar el "Praemium Imperiale 2017 "(el màxim guardó de les arts al Japó), un home al que els moltíssims premis i distincions honorífiques rebudes no li han fet mai perdre el camí del bon gust, la gentilesa, la senzillesa, el seny, la serenor que fan d´ell un home proper i entranyable.

Aconsella mirar Mallorca com un ventall capaç d´explicar totes les geografies del món, una illa que té la llum i la humilitat necessària per entendre millor el món... una illa per la que li manquen qualificatius, una illa per la que sent un profund AMOR , màgica paraula que s´amaga (i no es casualitat) rere les dues síl·labes inicials del seu nom i cognom.

Enhorabona i fins l´any que ve Mestre!!

Compartir el artículo

stats