Silvestre Vilaplana (Alcoi, 1966) comença a ser un referent en la literatura infantil i juvenil. Si més no en les terres valencianes de parla catalana. Escriu bé, és premiat pel que escriu, i allò que escriu es llegeix amb interès als centres educatius i, el que és important, fora dels centres. Potser la funció d´aquesta present ressenya és convidar els joves a la lectura de Vilaplana, sense que els hagi d´arribar la recomanació a través de les prescripcions escolars. El triangle rosa (premi Fundació Bancaixa de Narratia Juvenil, 2016) no els decebrà.
La història que Vilaplana conta no és fàcil de narrar (i molt menys de viure en la realitat!). No obstant, l´autor aprofita la seva experiència de comunicador i de professor per narrar-la amb bn humor, sensibilitat i intel.ligència, de forma planera i entenedora, i molt equilibrada. No cau en cap moment en l´exageració o en l´ocultació.
Daniel se sap distint. És l´adolescent confòs. És gai? Vet aquí el punt essencial. Si ho és, què pot fer? Està malalt? És un pervertit? Mentir? El pot salvar, de què ha de salvar-lo en veritat, la religió? Només hi ha una sortida: deixondir-se, descobrir-se, acceptar-se, declarar. Sortir de l´armari, en diuen i es diu. Una expressió que, per sort, deixarà de ser vigent a ca-nostra en pocs annys.
L´escriptor ha estat molt hàbil. La novel.la no és llarga, i els capítols són breus, la qual cosa facilita la lectura. El llenguatge és d´un col.loquialisme formal, precís, amb icones virtuals ben interposades. Les converses i les situacions són versemblants. No hi ha alliçonament. Hi ha exposició de fets. Comprensió. L´embolic d´en Daniel és mal de suportar. Però, hi ha qui pot ajudar-lo i, generosament, ho fa. Per evitar mals majors. Per no haver de reviure moments dolorosos.
El vell professor Romagosa sap. I sap què cal fer. És difícil que Daniel accepti el suport del professor. És difícil que el bon amic Ivan, aparentment primari, accepti un nou estat en les relacions amb el seu millor amic. És molt difícil que uns pares tradicionals comprenguin el que està passant... Una víctima, Marc, prefereix ajudar en lloc de menysprear o de venjar-se del menyspreu patit. Una narració, doncs, optimista. Pretén simplificar allò que és molt complex, sense banalitzar-ho. Un acabament potser accelerat minva un pèl la plenitud del text, però, permet la descàrrega emocional continguda pel protagnista.
