PASSEIG DE CAPVESPRE. Primer de tot arriben les esquelles dins els bladars daurats, la pastora, una tanagra grega de fang pintat, immòbil, amb un bastó a la mà dreta i el ca negre i blanc als peus. I aquesta percepció m´asserena, em fa bé. Camín com si perdés l´autobús que m´ha de dur al país dels records de l´amiga Joana Maria que són els territoris del contacte. Vull recordar-la, vull donar-li cor. No puc deixar de cantó aquell cel de núvols entravessats i bonyarruts amb les panxes negroses que, al ponent, formen imatges de fongs explosius. Aquesta imatge fa que de cop em travessi la nostra educació sentimental (dels sentiments) quan sabérem que aquell fong atòmic matà milers i milers de persones: crims de guerra d´Hiroshima i Nagasaki. Des de llavors ja no fórem els mateixos. Ja no fórem innocents.
Però els setanta érem uns joves entusiastes, fervorosos i lluitadors que, a més d´estudiar Ciències de la Informació a la Universitat Autònoma de Bellaterra, i anar a massa classes, vivíem aquells anys decisius (per a nosaltres) dins les noves coneixences, els nous valors, l´afany de voler transformar el món i la vida al mateix temps. Na Joana Maria amb la seva discreció i el seu amor a l´íntim es trobava com si no res com una activista suau en totes les trinxeres més arriscades i menys partidistes, lluitava per les dones, per les llibertats, per la terra, per la llengua i cultura catalanes, perquè la gent fos més rica i més lliure i més desvetllada i més feliç. Lluitava contra el mal del món.
La record amb la seva cabellera rossa i arrissada, els seus ulls blaus que tenien com un fons de polissonada alegre d´ironia tendra i una senalla a l´espatla. Aquelles senalles de l´època eren un reservori de mil i un tresors. I n´Andreu em va contar que quan començaren la llarga ventura d´estimar-se ella duia L´adolescent de sal dins la senalla. I L´adolescent volia dir la lectura, que va ser una de les seves grans passions. I practicava una lectura en què l´atenció constituïa el fonament d´una mirada que recollia tots els matisos i els fulgors dels llenguatges. Quantes de vegades esmolàvem la garrova amb els llibres que llegíem en diàlegs llargs i entretenguts, picats també, i ens n´aconsellàvem, i també ens en desaconsellàvem, amb un exercici tan senzill com civilitzatori que aprenguérem amb molts de mestres, de bons mestres i també d´amics.
N´hi ha un que fou essencial i benèfic, mestre Ramon Barnils, un amic, un col·lega, un company, un motor humà de la cultura catalana més viva, més en creixença quotidiana, que ens va ensenyar la bíblia d´un periodisme ètic i intrèpid, combatiu i viu, fet amb tota l´ànima, que na Joana Maria va saber practicar en els llocs més diversos on va fer feina, ja fossin diaris, ràdios, editorials, revistes o les mil i una organitzacions no governamentals, quan no es deien així llavors, amb les quals va col·laborar.
De vegades m´impressionava la forma planera i rigorosa que tenia d´escriure sobre temes tan difícils com la segona república i la guerra incivil. Primer de tot en els seus textos hi havia una feina de documentació que convertia les dades en pàgines històriques exactes. I quan calia descriure els personatges, les fetes i les accions de botxins i de víctimes sabia aplicar la vertadera justícia d´aquella persona que cerca la veritat dels fets amb la càrrega de gravetat i d´ètica que això vol dir.
La seva brúixola moral no va deixar d´assenyalar els valors que sabia que eren la sal de la vida. I si miram de prim compte les seves fites podem comprendre que en tot el que va fer (periodisme, recerca històrica, pedagogia, biografia, fotografia, cinema personal, etc.) hi havia un combat per l´alliberament de la persona humana i per poder aconseguir tots els seus drets. Tant li era la lluita d´una associació de veïns com la fundació del sindicat de periodistes, tant li era la de les dones com la dels ecologistes, tant li era la lluita pel català com per poder obrir les fosses dels republicans: cap batalla de la cultura humana no li fou estrangera i en totes hi deia i hi feia la seva. Sempre seguit. Amb coratge i sense aturall.
No crec que li agradàs gaire aquesta utilització meva de metàfores guerreres però al final ens entendríem perquè sempre ella tenia la tendresa a punt com un antídot contra tot el que no significàs pacificació i solidaritat humana.
¿Potser som aquí per dir només: casa, pont, font, porta, gerro, olivera, balcó o, al súmmum, columna, torre...? Aquest interrogant rilkeà na Joana Maria el va entendre molt bé: calia vivificar els mots de la tribu, fer-los dir el record viu de tanta història eclipsada pel Franquisme i Fills, fer-los mostrar tantes d´històries de dones sàvies desaparegudes de la societat mallorquina pel fet de ser dones, calia que els mots del nostre català prohibit i empobrit i mestallat per la dictadura parlassin i cantassin amb la llibertat que tostemps s´havia de conquerir. I així ho va fer en cadascun dels seus llibres en què tot és escrit per una dona de confiança.
El sol s´ha post mentre caminava, i tot el trajecte ha estat sostingut per una llum que desprenia el record de na Joana Maria: la llum de la confiança. En aquests temps convulsos, maleïts i ben durs un dels valors que està en vies de desaparició és la confiança. Es perd la confiança arreu arreu. La confiança dels uns amb els altres: una altíssima forma d´estimació. Una altíssima forma de fraternitat. I na Joana Maria des que la vaig conèixer donava confiança. I la donava fes el que fes, fos on fos, es trobàs entremig d´un debat de veïnats o mirant una ceràmica d´en Miquel Barceló al Museu del Louvre, entrevistant una dona republicana a Felanitx o fundant la primera ràdio municipal de Mallorca a Calvià, fotografiant i biografiant Nadal Batle o escrivint sobre Aurora Picornell...
I na Joana Maria donava confiança quan escrivia: sabia a les clares que escriure és donar vida i escriure és lluitar contra la mort.
Joana Maria, estimada, no t´oblidarem mai!
