Animallibres proposa dos àlbums que sens dubte confirmen, més que senyalen, una tendència en el món editorial dedicat a la producció de llibres per a infants i joves. Una de moltes, naturalment. No l´avaluarem. La descriurem perquè el lector en faci la pròpia avaluació. La tendència és la de publicar àlbums o textos narratius més llargs amb "intencions". Sembla ser que la literatura infantil i juvenil no aconsegueix deslligar-se mai de la voluntat alliçonadora que molts, per definició, li atribueixen. En aquesta tendència predomina l´interès per un determinat -i legítim- alliçonament sobre l´interès per la simple història que es relata amb el text i amb els dibuixos. Predomina en aquests àlbums la voluntat de transmetre valors o missatges formatius sobre el valor propi de la simple narració.
I són dos bons àlbums. Tant Juguem?, d´Ilan Brenman -garantia d´èxit-, com Ara em dic Joana, de Jessica Walton, il.llustrats per Rocío Bonilla -qualitat assegurada- i Dougal MacPherson respectivament. En ambdós casos, il.llustracions fresques i clares, agradables de mirar i d´interpretar. Si hom ha de fer un retret a aquests dos àlbums, i seria un retret menor, és que en cap dels dos llibres es presenta la situació vertebral com un conflicte.
Es mostra. No se´n fa problema. És una opció que els autors decideixen, després de triar entre diferents alternatives.
Juguem? planteja la situació del nin -dibuixat en grisos front a l´abundacia de colors del seu entorn- que passa massa temps amb els jocs virtuals. Refusa les propostes que li fan germana, pare, mare, i amics. "Ja estic jugant", respon, quan aquets el conviden a fer-ho en la banyera, amb la pilota, obserant aucells o treballant en un jardí. I és vera que està jugant, el nin. El que passa és que el seu joc no és social, participatiu, viu. És virtual. Ens agrada particularment que a la invitació dels padrins vells, en Pere, el protagonista, no pot o no sap o o vol deixar de respondre positivament. És gràcies als dos simpàtics vellets que la situació s´inverteix. En Pere juga a la fi amb els altres, i ja té colors en el seu cos. Cap reny, cap discussió, cap amenaça, cap queixa. Només una certa inquietud en alguna de les pàgines.
Ara em dic Joana -on hi ha un ós de jugueta que té arrels en el tigre de Calvin i Hobbes i fins i tot en l´osset de felpa del clàssic Winnie, the Pooh- planteja la situació de qualcú que se sent d´un altre gènere. L´osset Joan vol dir-se Joana, perquè se sent Joana, una osseta. Un bon tema. No hi ha, no obstant, conflicte. El canvi de nom i el que en realitat suposa és acceptat pels dos amiguets protagonistes sense cap emperò ni cap reflexió. No hi ha adults, aquí. L´editor ho presenta així: "un recurs útil perquè els adults mantinguin converses sobre transsexualitat amb els seus fills". Una presentació que arriba directament dels crítics dels Estats Units, país d´origen de la proposta. País on el que és politicament correcte determina sovint la producció. Na Caputxeta Vermella també transmetia valors. Amb sang en els barres d´un llop. En resum: dos bons àlbums d´una tendència actual.
