PERE QUART RECORDAT. M´agrada: primer per la seva poesia: irònica, crítica, corrosiva, compromesa, divertida i ben planera, i també per la seva obra com a dramaturg i com a traductor; segon, per l´actitud cívica al llarg de la seva vida: lluitador amb la República, exiliat a França i a Xile després de la guerra incivil, agitador i reanimador cultural en temps de dictadura i, per afegitó, editor. El vaig conèixer devers el 1968: aquell avi barbablanc, amb unes ulleres de baquelita negres de vidres d´augment que feien ressaltar els seus ulls molt oberts, era l´autor de Les decapitacions, que havia signat amb el pseudònim de Pere Quart (Pere perquè era un dels seus noms, i Quart, perquè era el quart d´onze germans) i que m´havia entusiasmat. I l´autor del Bestiari, de Saló de tardor, de Terra de naufragis i de Vacances pagades, uns llibres de poemes que havia llegit, rellegit i de vegades après de memòria perquè em donaven unes savieses i unes músiques que s´avenien amb el meu sentir, amb els meus sentiments. Quin guster alimentar-se d´aquella poesia escèptica, sarcàstica i de vegades molt tendra que era una veu dissolvent contra el capitalisme, el consum desenfrenat i el règim de Franco, amb incursions paròdiques a autors tan diferents com Joan Maragall («Temps era temps hi hagué una vaca cega: / jo sóc la vaca de la mala llet!») o Salvador Espriu. Aquell home que tenia davant amb una màquina d´escriure olivetti, caramulls de folis i llibres i una meula deliciosa amb què em demanava per l´amic Blai Bonet, que volia saber coses de Mallorca i també m´interrogava sobre la meva escriptura, era un dels poetes catalans més importants del segle XX i un dels homes més íntegres i lluitadors que havia conegut. «Navego contra corrent», un dels seus versos, podria ser el lema de la seva vida. Havia passat de ser un jovenet de l´alta burgesia sabadellenca a un creador del Grup de Sabadell, amb el novel·lista Francesc Trabal i el crític Armand Obiols, que combinaven el gust avantguardista amarat d´humor amb el rigor de l´obra ben feta d´estil noucentista. Després va ser president de l´Associació d´Escriptors Catalans, cap de publicacions de la Conselleria de Cultura de la Generalitat Republicana i cofundador de la Institució de les Lletres Catalanes. Va escriure també la lletra de l´himne de l´exèrcit popular català. I va ser l´encarregat d´evacuar un bon grup d´intel·lectuals catalans cap a l´exili (Rodoreda, Trabal, Benguerel, Obiols, Murià, Sbert, etc.). Després de passar per Buenos Aires, visqué nou anys a Xile, i l´any 1948 tornà a Barcelona. El varen tancar dos mesos a la presó Model i després va sobreviure amb la impremta familiar i fent traduccions tan bones com el Pigmalió, de Bernard Shaw, Tot esperant Godot, de Beckett, L´òpera de tres rals, de Brecht, Ubú, rei, de Jarry, El misantrop i El banyut imaginari, de Molière, i L´hort dels cirerers, de Txèkhov. Després de la mort del dictador es va mostrar molt crític amb la classe política, que trobava massa complaent i blana, per la qual cosa el 1982 rebutjà la Creu de Sant Jordi. Al final de la seva vida es va apuntar a les llistes independentistes. I va morir el 14 de juny de 1986, ara fa XXXI anys, aquest far lluminós i orientador dins la nit fosca on vivim.
GABRIEL GALMÉS, AQUÍ DEVORA. Des del seu primer llibre de contes, Parfait amour, em seduí, em flipà, em va fer descobrir una prosa d´una senzillesa absoluta i una funcionalitat extraordinària i unes històries locals d´aquell microcosmos manacorí que per la seva ploma refinada i esmolada es convertien en memorables, en universals. El vaig trobar singular, únic, un escriptor de bon de veres. Abans de publicar El rei de la casa (1988) ja ens coneixíem i vaig seguir l´escriptura de tots els seus altres llibres, La vida perdurable (1992), El rei de la selva (1996) i Una cara manllevada (2000). En una entrevista que li va fer Joan Orca per a la revista Lletra de Canvi el 1990 diu: «Quan parlassen de mi, m´agradaria que diguessen que som galà, simpàtic, intel·ligent, culte, divertit, enginyós, viril, modern, obert, europeu, educat, efectiu, agut, cavallerós, elegant, franc, discret, fi, delicat, ferm, segur, feiner, trempat, fidel, optimista, generós, amable i digne. No m´agradaria que diguessen el contrari.» Puc donar testimoni que l´amic Gabriel Galmés tenia totes aquestes qualitats a voler, la qual cosa el convertia en una persona amb un magnetisme i una gràcia esplèndids. Per afegitó teníem la mateixa concepció de la utilitat de la literatura: la literatura serveix per passar-s´ho bé, per passar-s´ho bé, per passar-s´ho bé (sic). Era un gentleman en la literatura i en la vida, un escriptor que feia servir la crítica fonda amb una ironia, un humor i una mala llet finíssims que convertien les petites històries manacorines en epopeies universals.
Als bons escriptors morts no se´ls pot deixar tranquils. Ara fa XVI anys que en Gabriel Galmés va partir. Però viu en el meu record. I, sobretot, en la meva lectura. Per això, hipòcrita Lector, mon semblable, mon frère, et dic: rellegeix els contes o les novel·les d´en Gabriel Galmés, i si te´n manca alguna, ves a la llibreria a comprar-la tot d´una, perquè són un aliment gustós i nutritiu. I no oblidis el seus articles, recollits per l´amic David Castillo, en el llibre Vull una estàtua eqüestre (Quaderns Crema), que és una joia en què els polítics i altres forces vives manacorines queden retratats de mala, i divertida, manera. En Ponç Puigdevall, un altre amic comú, m´ha recordat una frase d´Elias Canetti amb la qual estaria d´acord Gabriel Galmés: «Existeixen poques coses negatives que jo no hagi dit de l´home i de la humanitat i, a pesar de tot, em sento tan orgullós de l´home i de la humanitat que només odio realment una cosa: el seu enemic, la mort». Gabriel, ets viu en la teva lletra! Et farem una estàtua eqüestre davant l´Agrícola, on tu volies!
