No he conegut mai un Bartomeu, vull dir, ningú a qui li diguin així a ca seva o al grup d´amics. Quan era nin, als anys ´70, jo pensava que aquest era nom de capellà: de fet, vaig conèixer un mossèn Bartomeu, un pare Bartomeu, un Don Bartomeu... però cap de laic. Semblava com si aquesta forma plena ja imprimís caràcter sagramental; en canvi, la forma diminutiva era la general, la de tothom i per a totes les edats.
En el cas de Català, son pare i sa mare mai no li digueren Tomeu. Tota una premonició. "L´Església porta 200 anys de retard" deia -a l´entrevista pòstuma que publicà Corriere della sera- el cardenal Carlo Maria Martini, un dels referents de Tomeu Català, qui sembla que ha dedicat tota la vida a emprendre el seu propi aggiornamento d´aqueixa institució mil·lenària.
Ens trobam davant un home sencer, sense cruis, com les cases de la Vila fetes per son pare, a qui tant admirava. No és estrany que Biel Pérez hagi publicat aquest volum precisament a la col·lecció En Diàleg, de Lleonard Muntaner. Luis del Olmo recorda que, quan es conegueren el 1993, Tomeu no es deixà impressionar ni va dir sí a la primera a l´hora d´iniciar la col·laboració de Projecte Home amb els partits de futbol contra la droga perquè, abans de decidir, li agrada parlar, dialogar... i tenir les tresques clares. Això fa que també, a qualsevol reunió, conferència o congrés, ell sempre es qüestioni què hi ha darrere realment de tot el que es diu. Un sa escepticisme ben recomanable per a sobreviure en el món actual.
Diuen d´ell que és un home sencer emperò no és exempt de contradiccions. Aquell alumne modèlic de La Salle rompia alguns esquemes ja als anys ´50: alhora que decidia entrar al Seminari continuava amb la seva afició per l´esport i per activitats considerades poc pròpies d´un seminarista de l´època.
És una paradoxa que l´encalça des de ben jove: si aleshores era el capellanet alternatiu però l´acusaven de haver tengut bo al Seminari -i feia una opció de vida per als més pobres però era un dels pocs que menava moto i dos cavalls- a les darreres dècades també ha estat reconegut com un sacerdot diferent. Diferent, encara que als ulls d´altres preveres tenc per mi que deu haver estat criticat per la seva fructífera relació amb la jerarquia la qual, tot i que hagi que li ha marcat certes pautes, sembla que també li ha deixat fer la seva. "Un antisistema tolerat, ben vist", en paraules de Biel Pérez.
Qui esperi un estudi en profunditat sobre Projecte Home s´ha equivocat de llibre. Pràcticament la meitat de planes es dediquen a descriure la infantesa i formació del seu protagonista, tan a nivell acadèmic com religiós, així com el seu pas pastoral per Alcúdia, Manacor, Barcelona, Artà, Cala Rajada i Puigpunyent. La segona part del diàleg se centra en l´origen del Projecte, la conjunció entre la tasca dels professionals i la dels voluntaris (no sempre ben entesa al món més acadèmic i col·legiat), les pugnes amb els bisbes de fora que li deien a monsenyor Úbeda que havia de controlar Català, les converses amb els "els al·lots" (com els anomena ell),...
L´entrevista també fa que reflexioni sobre com el seu evident compromís no ha adquirit el vessant polític que sí semblava tenir a la Barcelona de la Transició (reunions clandestines, multicopistes incansables...) o, si més no, el caire partidista que agradaria força als polítics, de dretes i d´esquerres, amb els quals tantes relacions ha hagut d´establir i tants de maldecaps li han suposat. Aquí deixa caure que, tot i que les clavegueres de la droga i les altres corrupcions (llegiu aquí polítiques) són realitats molt distintes, en el fons es tracta de la mateixa brutícia.
L'autor temia que l´entrevista resultàs una successió de mantres, si voleu un tant inofensius per esser tan coneguts i, perdonau la broma, tan repetitius quan parlam de la rehabilitació dels drogaddictes: la vida val la pena, la vida s'ha de viure... Per ço, arriba a ser punyent en aspectes on Tomeu sembla trobar-se incòmode. Aquesta és, per ventura, la part que el lector més agraeix: fins a quin punt es considera un capellà mediàtic, quina relació manté l´emèrita reina Sofia amb el Projecte, què ha significat esser una espècie "pope" de la rehabilitació a escala espanyola i internacional,...
I aquí torna el Tomeu paradoxal: el qui conviu amb els al·lots i treballa a peu d´obra,... però també el qui apareix a les planes lleugerament ventoses del paper couché, essent conscient que alguns rics de la jet utilitzen el Projecte per tal de, com diu Biel Pérez, tapar les seves vergonyes. Parlant de jets, això és el que demanà Maradona quan no pogué acudir a un partit solidari contra la droga perquè havia perdut l´avió; naturalment, no li posaren i no arribà a jugar. Coses de les estrelles.
El llibre està escrit en un estil directe que vol reflectir l´espontaneïtat de la conversa i en ocasions resulta reiteratiu ja que certes dades, històries, opinions es repeteixen a distints llocs del relat. En qualsevol cas, això no dificulta la lectura sinó que afavoreix una bona interrelació entre dos mons que al principi de l´època dels partits contra la droga semblaven compartiments aïllats. Per exemple, Cruyff, Mendoza o Del Olmo no sabien que Català fos capellà, perquè mai no se n´amagava però tampoc no en feia propaganda.
De fet, li hagués agradat que hi hagués algun sacerdot més dins aquesta iniciativa però reconeix que per ventura ell mateix té part de responsabilitat perquè no hagi estat així. És més, en el centre no hi ha cap santcrist, però n´és ple de crucificats, les baules més febles de la societat. Com diu l´exjutge Baltasar Garzón, prop d´en Tomeu t´assegures esser al bàndol correcte: el de les víctimes.
