Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Massot/Lladó / Un músic i un piano

El piano mallorquí "Lladó" del compositor Guillem Massot i Beltrán

Història d´un piano de la casa mallorquina "Lladó" que té prop de 125 anys

Guillem Massot Beltran.

Des de fa unes setmanes, l´Aula de Música de la UIB, que recull diferents aportacions de materials relacionats amb la música a Mallorca i posseeix una important col·lecció de partitures, compta amb una nova aportació mobiliaria, aquesta vegada en forma d´instrument. Es tracta del piano que fou del músic Guillem Massot Beltran, qualificat en la seva epoca com el Wagner mallorquí, homenatjat amb el nom d´un carrer de Palma i autor d´uns famosos "Laudes" que, precisament, fa uns anys varen ser enregistrats per la CUIB acompanyada per l´Orquestra Simfònica de Balears.

El piano en qüestió és un "Lladó", de fabricació mallorquina, del qual podem pressupossar una antiguitat que s´apropa als 125 anys.

Per diverses raons, aquest instrument ha passat una sèrie de vicissituds al llarg de la seva existència. Tot i no haver sortit mai del municipi de Palma, hom podria dir que ha estat un autèntic viatger. Inicialment va ser l´eina de treball del músic durant els darrers anys de la seva vida i, com a tal, estava situat a casa seva, a la planta noble del carrer del Palau, al mateix lloc on posteriorment tendrien lloc les famoses "Lectures poètiques", tertúlies literàries pseudoclandestines, organitzades pels fills del músic, Marià i Mercè, durant la Postguerra.

Posteriorment, després de la mort del compositor, l´any 1900, el desconeixement musical dels fills petits i la moda imperant de les anomenades "pianoles", va fer que aquesta família n´adquirís una, més que res perquè la filla de la casa, la que seria la poetessa Mercè Massot, entretingués les hores que passava a la vora de la seva mare, la segona muller del compositor, aleshores vídua. El fet de dur la pianola a la casa pairal obligà a reforçar el terra del pis amb una biga de ferro i, a més, va fer que, per raons d´espai, el piano "Lladó" passàs a la possessió familiar "Can Angelí", situada al final del carrer del general Riera, entre Ca l´Ardiaca i el monestir de la Reial, on, al cap dels anys, també s´hi varen celebrar algunes de les tertúlies literàries. En el moment que aquesta propietat va ser expropiada per l´Ajuntament de Palma, el piano va passar un altre pic al carrer del Palau, però aquesta vegada quedà ubicat a l´entresol; ja no pujà al primer pis. Quan, fa uns anys, aquesta casa -juntament amb la veïna de can Sastre- va ser adquirida pel Capítol Catedralici per ampliar la residència per a capellans majors, el piano va passar a una finca del carrer d´Aragó, on la família va canviar la residència. I, finalment, fa poc, els hereus del llegat Massot i Muntaner/Capó/Planes varen decidir dipositar l´instrument, igualment que altres elements del material musical de la família, a l´Aula de Música de la UIB. Gràcies als "Llibres Diaris d´entrades i sortides" que foren del mestre Massot -font biográfica inigualable que abasta des de l´any 1863, just a l´inici de la seva vida professional, fins a 1899, pocs mesos abans de la seva mort-, podem conèixer algunes coses concretes d´aquest instrument que, com podem veure a través de llurs planes, ni va ser el primer ni fou l´únic.

En el seu cas, podem llegir que la propietat del piano que ens ocupa començà per ser un lloguer a partir del desembre de 1891 -suposadament amb opció de compra- i fou adquirit -a terminis- a partir del mes de gener de 1895 quan trobam l´apunt de la sortida concreta que ens informa "1er termini de la compra del piano a Onofre Lladó". Per a que la cosa resulti més curiosa, hom conserva els rebuts -26 en total- emesos per la fàbrica de pianos i signats per l´esmentat Onofre Lladó.

D´aquest constructor de pianos, però, no en sabem massa coses. Segons les notícies recopilades per l´amic Joan Parets, Onofre Lladó tenia el seu taller a la travessa de Bellver, abans "Peixateria vella", i construïa els pianos de més de set octaves. Havia estat premiat amb medalla de bronze l´any 1860 a Palma, en una exposició feta per honorar la reina Isabel II d´Espanya, quan va visitar l´illa. Juntament amb ell foren també premiats els constructors Melcior Oliver i Nadal Cirer, que igualment presentaren un piano perhom, un dels quals destacable -segons les cròniques de l´època- "per la claretat de les veus" i l´altre "per la dolçor i la suavitat de les pulsacions".

Onofre Lladó va morir als 75 anys el gener de 1900, curiosament el mateix any que també moriria Guillem Massot el qual, per qüestió de temps, no va poder gaudir tot el que hagués estat desitjable d´un piano que ara fa part del patrimoni musical de Mallorca, preservat sota una doble circumstància: ser un piano fabricat a Mallorca per un de llurs reconeguts artesans i haver pertangut a un dels més afamats compositors de l´Illa.

Compartir el artículo

stats