La cosa dels grans artistes és que la seva obra es pot relacionar amb tot. Hi ha estudis sobre Shakesperare i la cuina, Balzac i les hipoteques i Proust i la moda. Joan Miró no és una excepció i amb Miró&Music de Joan Punyent Miró s´omple un buit bibliogràfic que feia anys que era necessari. Diu l´expert en l´artista, que també és nét seu, que ja fa dues dècades va començar a catalogar la biblioteca del pintor i, admirat per la seva col·lecció de discs, va proposar-se organitzar-la i classificar-la. Aquesta discoteca, d´uns dos-cents elapés -no molt extensa, però sí molt selectiva-, revela un Miró no just amant de la música -no en macaria d´altra, naturalment- sinó també una ment (una oïda, si es vol) oberta a un univers de sons summament eclèctic que van des de Bach fins a Jimi Hendrix. Un omnívor musical, vaja.
Punyent no escriu com un disciplinat estudiant de doctorat i això irritarà alguns lectors (altres, l´aplaudiran). No amaga que és hereu de sang del pintor, que l´estima i que també l´admira. La seva prosa anglesa es mou entre l´entusiasme del nét i la sòlida i freda informació de l´erudit, de la rata de biblioteca. El llibre compila tota la informació disponible sobre la relació entre Miró i la música i, per haver-se embarcat en aquesta feina, els lectors haurem d´estar eternament agraïts a Punyent. Els materials iconogràfics i bibliogràfics que reuneix són impressionants, molts d´ells -la majoria, de fet- i provenen de dotzenes de museus, biblioteques i col·leccions particulars. A més a més, Punyent ha entrevistat molts dels músics que es van relacionar amb l´artista. El resultat és sens dubte un llibre imprescindible pels mironians.
Els documents aportats mostren com Miró ja de jove estudiant a Barcelona esmentava la música com a font d´inspiració. A París, posteriorment, va ser part d´aquella bohèmia que freqüentava tuguris de música afroamericana (sabem, per una altra part, que Miró era un bohemi moderat...). Als anys quaranta va establir-se a Palma i anys després recordaria que a migdia solia anar a La Seu, buida i il·luminada pels intensos colors dels vitralls, i s´asseia en silenci per escoltar l´assaig de l´organista (qui era l´organista? Julià Samper?). D´aquí sortirien els estímuls principals per a les seves Constelacions, guaixos considerats fonamentals dins l´obra de l´artista. Alguns anys després pintaria un oli titulat idòniament Danseuse entendant jouer de l´orgue dans une cathédrale gothique (1945).
Miró tenia una gran avidesa per la música, però treballava en silenci, sense música. De tant en tant feia llistes de compositors que volia escoltar o elapés que tenia intenció de comprar. "Ravel / Debussy - La mer / Boulez..." escriu en paperet que es conserva a l´arxiu de la Successió Miró. "Bartok... Alban Berg... Debussy... Musique d´Afrique occidentale... Guillaume de Machaut... Perotin..." anota en un altre paper. A més, la seva correspondència inclou cartes amb Edgar Varèse, John Cage, Pierre Boulez i molts altres representats de les grans ruptures musicals dels anys seixanta, del who is who de les avantguardes musicals. Al mateix temps, Miró, virant-se cap a l´altre extrem de la música, s´oferia per fer les caràtules dels elapés de Raimon i Maria del Mar Bonet. ¿Es pot demanar més eclecticisme?
Per a Miró el ballet era una forma d´art total que unia la plàstica, la música, l´argument i el moviment. El 1926, amb Segei Diaghilev, Max Ernst i el compositor Constant Lambert va fer un Roméo et Julliete, cosa que va provocar les ires dels surrealistes que els van acusar de capitular davant el capitalisme. Posteriorment el 1932 amb música de Bizet va muntar Jeux d´enfants. Curiosament -atenció: com Nietzsche!- Miró no veu en Bizet un compositor light sinó que declara en una carta al Sebastià Gasch que l´admira enormement per la seva "claredat i precisió com l´aire...". I té raó! Les col·laboracions i projectes (alguns inconclusos) van durar fins als seus darrers dies. I fins als darrers dies va obrir-se generós a tot tipus de projectes participatius, musicals i no musicals. Col·laborar amb joves, per a ell, no era just una mostra de la seva generositat -que ho era, no ens enganyem- sinó una forma d´estar au courant, de no envellir artísticament. I va ser així.
