UN ACTE DE RECORD I DE REIVINDICACIÓ AL CEMENTERI DE LLUBÍ. El passat dia set de juny de 2017, ens reunirem un centenar llarg de persones davant la tomba de Jeroni Alomar Poquet, un capellà afusellat feia vuitanta anys davant les parets de cementeri de Palma. Tots els que parlaren -la batlessa de Llubí, Magdalena Perelló, el biògraf de don Jeroni, Nicolau Pons, en forma de carta, l´escriptor Gabriel Janer Manila, i l´exconseller socialista de turisme, Celestí Alomar, en representació de la família-, destacaren les qualitats d´un home intel·ligent i que es va dedicar en la seva curta vida a fer el bé als més pobres, als més humils, als més perseguits. L´escriptor Janer Manila subratllà que l´acte era per celebrar la memòria d´una gran injustícia, d´un assassinat. I reclamà l´anul·lació de la sentència per injusta i invàlida. "Només si aconseguim anul·lar la sentència s´haurà fet justícia!", afirmà amb força.
Quan començà la guerra incivil Jeroni Alomar era vicari de Llubí i tenia un rector que el controlava i que no tenia cap empatia amb ell ni amb les seves tasques caritatives, ni amb les seves idees republicanes. Quan hi hagué el desembarcament de les forces del capità Bayo al Port de Manacor detingueren el seu germà Francesc, que era membre del comitè local d´Esquerra Republicana Balear. Ell va fer una denúncia per aquesta detenció i el bisbe Miralles el va cridar a l´ordre. Retirà la denúncia i la va posar la seva mare. I fou amenaçada d´excomunió. I també la retirà. No se sap si per aquesta causa o per donar notícies al poble de com anava la guerra gràcies a informacions radiofòniques, o per aixecar el puny quan desfilaven els falangistes, va ser tancat al convent de la Missió. Fou alliberat i a començaments de 1937 fou detingut un altre cop. Havia caigut en una trampa que li havia posat el cap de policia, Francisco Barrado, amb la col·laboració d´un confident, en Trenes i dels falangistes. Amb aquest individu prepararen la fugida cap a Menorca des del Portitxol del soldat Martí Ros. I allà fou detingut. El capellà Alomar entrà a la presó provincial. Celestí Alomar ho va dir ben clar: "la Falange i la Policia fabricaren les proves i l´Exèrcit executà les ordres."
AJUDAVA A LA GENT QUE ESTAVA EN PERILL. El 12 de maig de 1937, en unes pantomimes de judicis que es feien a l´Escola d´Arts i Oficis de Palma, i en companyia de sis processats més entre els quals hi havia un altre sacerdot, Antoni Rosselló, foren acusats "por actos contrarios al Glorioso Movimiento Nacional Salvador de España". El fiscal demanà la pena de mort per a Alomar per un delicte de traïció sense circumstàncies modificatives, més vint-i-quatre anys de reclusió major per l´encobriment de dos delictes de deserció. Celestí va afegir en la seva intervenció que no devia ser fàcil matar un capella en una societat tan puritana com la de l´època, per la qual cosa el jutge i el fiscal inventaren que ajudava a la gent per diners. "La seva mort no va ser una casualitat, fou una mort fabricada lentament", va afirmar amb contundència.
La batlessa de Llubí va demanar perdó als llubiners en representació de la gestora que va governar l´Ajuntament després del cop d´estat de 1936 i que va permetre la injusta repressió contra molts veïnats i no va donar bones referències de Jeroni Alomar. També va recordar a la mare de capellà Alomar que va anar a veure´l just abans de ser afusellat i que morí de pena el 1940.
El biògraf Nicolau Pons no va poder assistir a l´acte per motius de salut i va enviar una carta on deia: "El mataren perquè la fe que tenia en el seu Déu el movia a salvar la vida dels mallorquins que estaven en perill sense demanar cap afiliació política." I demanava als llubiners que se sentin germans d´Alomar que va morir per salvar a d´altres germans que estaven en perill de mort. Va ser un sant en vida i un sant en mort.
De la magnífica biografia Jeroni Alomar Poquet. El capellà mallorquí afusellat pels feixistes el 1937 (Lleonard Muntaner Editor), he seleccionat un fragments que donen el perfil exacte d´un home que en temps de barbàrie va ser un just que hauria de veure anul·lada una sentència de mort injusta i servir d´exemple dins aquesta societat amnèsica i robotitzada. Escoltau les paraules alades de Nicolau Pons i Llinàs: "Un servidor, autor de la biografia del capellà Poquet, va conèixer dos dels deu soldadets que aquell dia li tiraren a ferir i el mataren. Tots dos em negaren la versió oficial que el sacerdot havia renegat, i em contaren que en aquell solemne i funest moment, Poquet es llevà la sotana perquè no volia que es tacàs de sang, i just abans dels tirs cridà com els màrtirs cristeros de Mèxic "¡Viva Cristo Rey!" (A l´acte Celestí Alomar també va dir que va cridar: "Pau i justícia!") Els dos soldats també m´explicaren, molt dolguts, que ells dispararen enlaire perquè no podien consentir que una bala seva matàs un prevere. Davant l´inesperat i injust afusellament d´un membre del clergat mallorquí, ben escassa fou la reacció que es produí dins les files del llavors nombrós i acreditat col·lectiu eclesiàstic de l´illa. Ningú obrí boca. I la por s´apoderà de tota la gent de l´Església de Mallorca, sobretot els qui vestien sotana o hàbit, que era el que volien amb aquesta mort els qui aleshores governaven l´illa. Aquesta por encara dura, i fou assenyalada amb valentia a un sermó que féu el bisbe Teodor Úbeda l´any 1995 a l´església dels caputxins de Palma al mateix temps que l´arquitecte Gabriel Alomar Esteve feia una clara defensa de l´honor, bonhomia i esperit cristià del seu cosí afusellat feia 58 anys. Per què els nacionals de Mallorca s´atreviren a matar un capellà, que formava part d´un col·lectiu que estava aferrat i integrat als interessos i ideari dels seguidors del general Franco? Volien donar un escarment a tots els capellans mallorquins, perquè ningú mogués peu ni boca en contra de la sublevació militar, doncs alguns, com un tal Oliver de Sencelles i don Andreu Caselles, començaven a moure la llengua més del que convenia. Jeroni Alomar, que per altra part era un bon predicador i pujava a moltes trones de les esglésies de Mallorca per predicar coremes i quarantahores, fou titllat, i uns diuen trobat, recollint republicans i enviant-los a Menorca a fi que salvassin la vida."
L´acte que havia començat amb una colla de xeremiers que tocaren "La Balanguera" es clausurà amb ells mateixos interpretant l´"Himne de Riego", mentre la batlessa col·locava una corona de llorer, adornada per una cinta de les quatre barres i una de la bandera republicana, sobre la tomba d´un capellà lluitador per la pau, la veritat i la justícia.
