Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Fotografía

Les empremtes de les anades i les tornades

No és gens fàcil per un rondinaire estar quiet, aturat fins i tot quan reposa o alimenta el cos i dona goig a l´esperit. El vianant només atura quan el temps se li esgota

Tony Catany, ´Nin´, Eivissa, 1967.

Ai, el temps, la paradoxa de la fuita constant, allò invisible que ens ultrapassa deixant una petita senyal, espurna d´una ferida lleu que, de cop i volta, torna una arruga, una escorça blanca i un caminar feixuc. Anar i tornar sempre és un exercici de valentia perquè quan te´n vas deixes un buit que quan tornes ja ha escampat i no pots omplir-li ni en la nostàlgia del passat ni amb cabàs ple d´històries viscudes. En això, el fotògraf te un guany evident, ell porta la fesomia de les persones que s´ha trobat, les formes descobertes i els colors mai vists. I a vegades, un mal de ventre espantós.

La primera vegada que Toni Catany aparegué a una selecció antològica que reunia el més granat i prometedor de la fotografia espanyola fou en ocasió de l´exposició Cuatro direcciones. Fotografía contemporánea española, 1970-1990, curada per Manuel Santos. De l´esdeveniment patrocinat pel Ministeri de Cultura, aleshores encapçalat per Jordi Solé Tura, fins ara el millor ministre del ram, suposà la posada en valor de la fotografia espanyola com a obra artística, més enllà del seu crèdit documentalista o retratista. Catany hi era present i figurava en l´apartat "Sueño y sugerencia", encapçalant-ne la selecció d´artistes ubicats en aquesta secció. Schommer, Pérez Mínguez, Vallhonrat, Fontcuberta, entre d´altres, eren els companys de viatge degut al criteri del curador.

En el text introductori, l´autor sostenia que la qualitat de les imatges i, més en concret, la de la sèrie Natures mortes, captades entre 1983 i 1987, era una forma d´expressar la mediterraneïtat del seu autor per la seva capacitat de comprendre l´interior de l´estudi i captar la vitalitat del carrer. Aquesta va ser la constant en el treball de Toni Catany, a partir de l´evident incidència del color i la llum de les persones i les coses que l´envoltaven, d´anar i tornar més enllà dels perfils mediterranis.

Una de les imatges de més impacte captades pel fotògraf, tant pel seu contingut com per la seva incidència en el seu futur artístic, fou la captada a l´Eivissa del 67, precisament la que rep al visitant de l´exposició al Solleric. Aquesta imatge, repetida en nombroses publicacions d´arreu, sorgí mentre acompanyava a Baltasar Porcel, aleshores periodista a la revista Destino, per fer-ne el seguiment fotogràfic. Fou llavors, en veure els resultat, quan prengué la decisió de dedicar-se a la fotografia com expressió artística i deixar de banda el fotoperiodisme o la fotografia documental. Reproduïda el 2011 amb impressió al carbó paladí per a aquesta exposició, aquella mirada de l´infant encara ara ens escruta el seny i penetra més enllà de l´enteniment. "Nin" és la mirada de la infantesa i també el posat d´un nin arropat pel passat i la postguerra. Una imatge forta però sense agror.

La motxilla vital

Els curadors de la mostra, Alain D´Hooghe, el seu galerista de Brussel·les, i Antoni Garau, llucmajorer, amic i col·laborador, ambdós membres del patronat de la Fundació Toni Catany, han preparat un recorregut per l´obra de l´artista sense parar esment en el recorregut cronològic ni retrospectiu, per contra, han preparat una exposició en que ofereixen un mostrari del seu ideari artístic i humà, unes anades i tornades com la motxilla vital d´un viatger, d´un mirador pacient i captivat per la bellesa de les persones i les coses. En aquest sentit, no és estrany que proposin un recorregut farcit d´aquelles coses que captivaren la seva mirada, organitzades a partir d´un objecte tan popular com la taula, el lloc en el quals ens hi trobam a diari i que, per a nosaltres, és una mena d´altar, un moble sagrat on passa la vida, on ens comunicam els fets i les coses que conformen la nostra existència.

Per tant, no és d´estranyar trobar-nos amb aquests paraments gairebé a cada sala, guarnits amb objectes que podem reconèixer d´immediat i d´altres que ens demanen la nostra atenció. Tampoc sorprèn al visitant que la primera imatge que és troba a l´entrada sigui la del "Nin", perquè aquesta representa el començament de tot el que després veurem. En resulta obvi que, si aquesta imatge representa els seus inicis artístics, no ens ha de sorprendre que a la primera de les taules-altar hi trobem un estudi de colors representat per la publicació original de Michel E. Chevreul (1786-1889), el químic francès que va establir la primera teoria dels colors a partir del seu treball amb els àcids grassos.

El que sí pot semblar sorprenent és que Toni Catany anés a Barcelona per fer-se químic. Fruit d´aquest interès que no arribà mai a completar queda aquesta imprescindible referència a la teoria de Chevreul, que sempre el va acompanyar a l´hora de donar llum a les seves fotografies. Una de les primeres imatges que podem veure penjades a la paret del costat esquerra és precisament un calotip de 1979 com a homenatge al químic francès. Una imatge potser diferent a la resta per la seva senzillesa, on curiosament, l´absència del color no és una carència, més aviat, un recurs al voltant de la memòria i un reconeixement explícit a l´impacte que aquelles teories causaren al fotògraf.

El visitant, doncs, queda convidat a descobrir cada una de les imatges, a vegades juntes com per expressar un sentiment d´enyorança, altres de joia o pèrdua, descobriment o admiració, haurà de fer el seu propi recorregut, observant els rostres del retratats, els matisos de cada raig de color, els perfils dels objectes, tot per endinsar-se en el un món personal i intransferible i descobrir l´artista al seu paradís.

Natura morta

Olivia Parker, gairebé un any major que Catany i amb qui el fotògraf de Llucmajor manté una proximitat artística, digué: "La simplicitat de contingut en la natura morta encara permet l´experimentació expressiva sense fi dins d´una forma que roman a prop de l´experiència humana universal" i acabà dient: "La resta l´ha de trobar cada espectador". Sens dubte és una reflexió molt coherent per tractar les imatges de la natura morta (Still Life), per les que Catany té una especial devoció. Sovint, es dedueix d´aquestes imatges que al fotògraf sembla interessar-li més el romanticisme que certament desprenen, tot i això, el que vol expressar és l´inevitable pas del temps, com el temps modela cada pètal i com la llum evoca el temps que passa.

Totes les sales del Casal Solleric traspuen aquesta sensació de que res resisteix el pas del temps i que la bellesa dels cossos, la dels homes i dones amics o desconeguts, del Carib o sud americans, etíops, africans i del Mitjà Orient, no és gaire diferent de la del nin, amb la seva mirada serena en plena infantesa. Anar i tornar també és un viatge en el temps. En aquest sentit, hi trobam dues sales on aquest fugida del temps té un component entre la poesia i la juguesca. Es tracta d´una petita estança normalment tancada al públic, oberta en aquesta ocasió, on s´hi poden veure algunes imatges amb un paral·lelisme sorprenent pel seu contingut. Al sostre de la petita sala, potser era la dels jocs o la d´un infant, hi podem veure uns dibuixos delicats que evoquen la primavera, un joc floral harmoniós, i a les parets una sèrie de fotografies de Catany que conjuguen perfectament amb l´estança. Val la pena aturar-s´hi per gaudir d´un espai que potser mai torni a ser obert. D´altra banda, ja quasi al final, el fotògraf ret un homenatge a la seva mare, Maria Jaume, en un recull de fotografies fetes al pati de ca seva. Veiem unes imatges casolanes on llueixen els estris trencats o colpejats de la llar. A través d´ells descobrim un Catany que, tot i les anades i tornades, mostra el caliu d´una cultura popular, de la seva cultura mediterrània.

Al final, l´esplèndid retrat de Toni Catany en el seu paradís fet per Humberto Rivas (fixeu-vos bé en la fotografia ja que Rivas sempre diu que és un autoretrat d´ell) tanca un passeig per un món ple de detalls, de bellesa colpidora, sensual, aromàtic, simbòlic i naturalment, artístic.

Fotografia

TONI CATANY

D´anar i tornar

CASAL SOLLERIC (PALMA)

Fins al 20 d´agost

Compartir el artículo

stats