En el meu article sobre les traduccions castellanes de Les mil i una nits [Bellver 6-4-17], anunciava que parlaria de dues que podríem considerar, per motius diferents, marginals. Com que totes dues se presenten com a procedents de la francesa d´A. Galland, convendrà que faci cinc cèntims d´aquesta.
La traducció de l´orientalista Antoine Galland (1646-1715) va esser la primera que se va fer de les Nits a una llengua occidental. Fou publicada a principis del segle XVIII. Partí d´un original manuscrit, procedent de Síria, dividit en quatre volums, el darrer dels quals s´ha perdut. Els altres tres se conserven a la Biblioteca Nacional de París. Se desconeix la data d´aquest manuscrit, però se sol considerar del segle XIV. El text publicat de Galland comprèn històries d´altres procedències, com ara les de "La llàntia meravellosa´" i "Alí Babà i els quaranta lladres", justament les que s´han fet més populars, tant que altres traductors de Les mil i una nits les han incorporades a les seves edicions. Hem de lamentar la falta d´una edició crítica del text de Galland, que m´aclariria alguns dubtes. L´edició moderna publicada a la col·lecció Classiques Garnier en dos volums (1960), no està ni de molt a l´altura de la col·lecció. Sense esser la ideal, és preferible la de Garnier-Flammarion, en tres vols. (1965).
Dit això parlem de les dues traduccions castellanes que m´he proposat comentar.
Començaré referint-me a la que em va donar a conèixer Les mil i una nits. De llavors les vaig estimar tota la vida. Jo tenia onze anys. A ca un company, en tenien un exemplar en molt mal estat. Li faltaven moltes pàgines. El primer conte que hi vaig llegir fou la "Historia del segundo calenda, hijo de rey" que em seduí. La traducció era la de Pedro Pedraza Páez. No en puc saber segur l´editor ni l´any, però devia esser la de l´any 1930, de l´editorial Sopena, de Barcelona, reeditada moltes vegades, amb il·lustracions. Va tenir gran difusió. La darrera edició en deu esser la de l´editorial Óptima (Barcelona, 1998), sense il·lustracions.
Parteix de la francesa d´A. Galland. El text és més concís que l´original, però això el fa de lectura més còmoda. L´estil és elegant, acurat, agradable i escaient a una traducció que no procedeix directament de l´àrab sinó del francès del segle XVIII.
No tenint accés fàcil a una edició satisfactòria del text de Galland, em limitaré a assenyalar-ne les diferències que m´han cridat més l´atenció en aquesta traducció.
El nom de la narradora dels contes, Scheherazade, i el de la seva germana, Dinarzade, són transcrits Scheznarda i Diznarda.
Més notable és la addició d´un conte que no figura a cap altra edició que conegui de Les mil i una nits. La primera història que la narradora del conjunt conta al soldà és la d´un mercader amenaçat de mort per un geni malèvol. Mentre espera l´execució, s´hi presenten successivament tres vells, que s´interessen per la situació del mercader. Arribat el geni, fa un pacte amb ells tres. Cadascun contarà la seva història i si el geni la troba atractiva, li concedirà una tercera part de la vida del mercader. Amb aquest recurs, tan aplicat al llarg de tot el llibre, s´hi intercalen dos contes, que haurien d´esser tres; però quan arriba el torn de parlar del tercer vell, Galland no en transcriu la història, i ho justifica fent dir a Scheherazade: "El tercer vell contà la seva història al geni; jo no la vos diré perquè no ha arribat a la meva coneixença."
La majoria de les versions del llibre reparen aquesta preterició amb la "Història del vell i la mula", molt semblant a les dues precedents. Pedraza umpl el buit de Galland amb la "Historia del tercer anciano y de la princesa Scirina", que no he trobat a cap altra versió. La conté la col·lecció Les mille et un jours: contes persans, de François Pétis de la Croix (1710-1712). És la "Histoire de Malek et de la princesse Schirine" (dies CIX-CXV). [Un conte de Hans Christian Andersen titulat "Den flyvende Koffert" ("El cofre volador") hi coincideix en línies generals, però se´n separa no sols en detalls, sinó en elements importants de la trama, que semblen creació d´Andersen.]
Deu practicar més d´una amputació. He notat que omet el fragment en què el barber de Bagdad, després de contar les històries dels seus germans, amb una operació quirúrgica que practica al geperudet que tots tenien per mort, el fa retornar.
Del traductor, Pedro Pedraza Páez, he pogut aclarir que va néixer a Antequera (Màlaga), l´any 1877. Destaca per la seva infatigable labor de traductor, però també té obra original, principalment assaig de tema religiós. Va cursar estudis de Teologia i Dret a la Universitat Pontifícia Gregoriana de Roma. No he trobat la data de la seva mort. Per haver-me descobert Les mil i una nits quan era un infant i haver-me ocasionat hores felices de la meva joventut, tenc un afecte pel seu nom, he esmerçat temps per saber-ne dades i li he volgut dedicar aquesta nota.
De l´altra edició de Las mil y una noches de què volia parlar, només n´he vist l´exemplar que en guarda la Biblioteca Bartomeu March de Ciutat. Se va publicar, els primers anys del segle passat, en fascicles que el diari La Última Hora regalava als subscriptors. Il·lustrada amb vuit làmines sense indicació de nom d´autor. Lloc d´impressió: Palma. Establecimiento tipográfico de J. Tous. San Bartolomé, 32. Se presenta com a traducció del text d´A. Galland, sense menció del nom del traductor.
La versió no n´és gaire literal: el nom de la narradora hi és transcrit Gerenarda i el de la seva germana Diznarda; el del soldà destinatari dels contes, Chabriar.
[A la primera plana hi ha una citació breu del llibre El secreto y el Kanjiar, una col·lecció de narracions de Cecilio Navarro, que transcric literalment:
"Y cuando vino se inclinó graciosa en el seno de Tobair, y puso su labio en su labio diciendo: -Soy graciosa? -Y dijo Tobair: -Eres. -Y Halima era astuta como una raposa y dijo: -Amado de mi alma, uno para una i una para uno. La ley de la cruz mejor.]
P.S. De Les mille et un jours, n´hi ha una edició amb aparat crític excel·lent preparada per Paul Sebag (Christian Bourgois Éditeur, 1980). No he vist la traducció castellana citada per Sebag (Madrid, 1876?). No m´he entretengut a compulsar amb l´original la impresa a la Tipografía de D. Juan Oliveres, editor, impresor de S. M. (Barcelona, 1867), ni l´editada per J. J. Olañeta (Palma, 2002), que tampoc no he vist.
