El bandido Saltodemata és un clàssic alemany, presentat ara en una nova traducció de Marina Terzi. Tots els clàssics necessiten versions traduïdes apropiades a cada època. Els lectors els agraïm. El llibre és original de 1962. L´autor, un dels més reconeguts de la literatura de creació per a infants i joves, va viure una història personal derivada de la Segona Guerra Mundial. Ell era fill de vidriers i volia ser mestre i escriptor. Va escriure. L´edició que presentam és molt atractiva, amb tapa dura, bones il·lustracions, text llegible. Porta un subtítol: "Conte de titelles", i és que, en efecte, els personatges sembla que han pogut sortir d´un teatret de carrer, d´una caixa de teresetes, de darrere de les cortinetes d´un guinyol. El bandit, el policia, la padrina que mol el cafè amb un molinet musical, el mag dolent, els dos protagonistes... Hi ha bon humor, acció i diàlegs constants, confusió entre els personatges, un poc de màgia i un tast de misteri, i una resolució definitiva del problema plantejat en les primeres pàgines. Com tanta literatura per a infants escrita en els països del Nord, l´acció és clara i es desenvolupa de forma entenedora i alhora amb un ritme i uns revolts argumentals que no permeten deixar la lectura fins a l´acabament. Per als petits que ja volen llibres amb text sucós.
L´humor de Miquel Arguimbau a Doctor, el nostre fill llegeix. És greu? és més punyent, i el desplegament de l´acció més complex. Més modern, doncs. És lògic. És un llibre per ara i d´ara. Hi ha salts temporals i situacions que el lector haurà d´enllaçar en el procés de la lectura. Hi ha crítica social franca i una avaluació severa de certes conductes: consums, injustícies, política interessada i buida... Una crítica del temps que vivim, podríem dir, on la banalitat domina. En el fons Arguimbau expressa, sota les seves andanades, una gran compassió per als personatges que hi surten, fins i tot els més grotescos: el psiquiatre, els polítics, els pares... És una lectura que exigeix bons coneixements lectors, i una certa maduresa. És molt apta, doncs, per a pre-adolescents i adolescents. Sobretot, hi ha una intenció de reivindicar la lectura i l´escriptura, la cultura literària, la comunicació vertadera entre nosaltres, fins i tot la simple veu humana, essencial. No hi falten cites d´autors, personatges i obres: Verne, Wells, Hergé, Asimov, Milú, Blancaneus, Pierre Boulle i el seu El planeta dels simis... L´estil és molt directe, de vegades amb un sentit literal: qui en aquest llibre és bàmbol o actua com a bàmbol, rebrà el directe satíric de l´autor en la cara.
Més casolà i ja entranyable pels moltíssims lectors que el saben interpretar i el reconeixen és l´humor de Pere Morey, autor nostre, que ara presenta una nova narració del seu cicle d´històries del passat a Mallorca iniciat amb L´anell de Boken Rau (I, 1987; II, 1993). Un cicle que ha interessat a molts de lectors mallorquins, i que repren en aquesta ocasió la nova editorial mallorquina Balèria. Un cicle que, tanmateix, narra fets terribles, perquè sovint solen ser-ho les topades entre cultures en un mateix territori. L´anell, obsequi d´un sacerdot egipci, permet els viatges pel temps. En cada viatge d´en Bernat Roquer i els seus acompanyants, en aquest cas uns néts, a diferents èpoques, ells viuen aventures relacionades amb fets històrics certs o bé versemblants i elaborats per la fecunda imaginació de l´autor des d´hipòtesis establertes per historiadors. Pere Morey estima la Història, i estima el seu petit país mallorquí lligat amb un feix més ample nomenat Països Catalans, i estima Europa, o una certa Europa d´arrels clàssiques. Morey és home simpàtic i fener, i escriptor tenaç i prolífic. Concep la seva literatura com una manifestació de compromís amb la societat que l´envolta i amb un projecte. Per això, en cada volum de la seva producció hi apunta temàtiques que provenen de situacions que ell creu injustes i que, per tant, creu necessari esmenar. L´amor entre dues al·lotes, aquí. Però, hi ha més: les vides personals sempre estan sotmeses als corrents de la història dels pobles. Ara són els vàndals, els que han arribat a l´illa. Hi viuen romans i nadius, que voldran defensar-se obviament de la incursió. Les relacions, en conseqüència, no són fàcils... Hom pot estar en desacord amb alguna interpretació de l´autor o pensar que hi ha un cert didacticisme en aquest nou text. Hom no podrà negar-li la fluïdesa acollidora de la narrativa, el dinamisme de l´estil propi assolit, el treball, la insistència.
