Una poeta singular. Vaig conèixer Ester Xargay fa molts d´anys i des d´un bell principi em va cridar l´atenció i em va interessar aquesta obertura artística de la seva producció poètica. Perquè és poeta i videoartista, la qual cosa multiplica ad infinitum la seva activitat: fa recitals, videorecitals, exposicions i concerts. I en totes aquestes activitats hi ha una força, una tècnica i un rigor que la converteixen en una de les escriptores més essencials d´una literatura catalana esbiaixada, avantguardista, experimental i oberta a totes les innovacions.
Ara acaba de publicar Infinitius (col·lecció La Fosca, Lleonard Muntaner Editor), un llibre de poemes en què les seves facultats creatives i la seva recerca poètica van del bracet. És una obra en què Ester s´ha cercat una constricció fonamentadora: tots els verbs estan en infinitiu, a la manera dels jocs de l´estimat Georges Perec, i això l´ha feta navegar per troballes que li permeten arribar a una certa atemporalitat i una absència de subjecte explícit. Fuig de les normes de la raó per desraonar, per forassenyar-se, per deixar les coordenades cartesianes, sortir de si mateixa sempre seguit i trobar pels espais de l´absurd flors de l´enteniment. No vol saber res dels llenguatges lloccomuners i amb olor de bolles i vol anar a un més enllà: "escoltar de bell nou / el crit dels animals / els concerts vegetals / auscultar el pit de l´altre / i emprar l´alfabet / ocult al mineral." L´ús dels infinitius la duu a una desaparició de la persona i del temps per la qual cosa el lector navega per escriptures d´una intensitat desconeguda i per territoris en què el fantàstic ocupa un lloc protagonista. En aquesta pèrdua de la lògica habitual, de la coherència quotidiana i de la sintaxi a l´ús hi ha els trampolins que et permeten llançar-te cap a aventures on l´humor és un dels elements més seriosos que hi ha. Dins aquesta poesia sense cap ni peus, que sembla recórrer els camins de la inutilitat i la ineficàcia, que té com a meta no anar enlloc, és on podem trobar una de les claus més fortes i significatives: la conquesta de la llibertat. I és aquí quan poesia i llibertat es converteixen en sinònims quan el llibre ens mostra la seva incandescència sensacional.
És un llibre que fa llegiguera i fa escriguera!
Un text per a 'infinitius´. Poncellar el text fins a l´abís dels estirabots, alçurar mots que s´encenen dins l´aigua, ritmar raïms de ritmes seculars que treuen ulls a tant la dotzena, ferir fins al moll de l´os el cos de les coses, anar a les totes cap a l´enlloc amb el fracàs com a única conquesta.
Aixaragallaré infinitius fins que tengui alè. Descloscaré lletres fins que trobi el bessó del no-res. Cavaré versos fins que el pet del sol em deixi esbutzat de rialles. Bastiré subjectes sense persona com si una grapada de pols et xuclàs la vista. Ompliré de taques de guix i de tinta els contorns de les lletres perquè facin degotissos on s´amagui allò que no sentiràs mai. Assoliré l´atemporalitat fent randa de saboneres sonores que empastifin els laberints on suren els vertígens. Aturaré el temps en els entradors de les rimes per aconseguir presències de present en un catàleg imperdurable d´evacuacions i textures. Escaparé als raciocinis d´estar per casa amb simbiosis acurades amb els virus més up-to-date que hauré trobat en els femers on les deixalles esdevenen cançons mexicanes o boleros d´amor d´aquells de no dir. Clavaré a la pasta de paper notícies del cant amb renecs i flastomies, coloracions de cucaveles fetes a dojo, raucar de granots de la bassa del padrí del Tancat i tota casta de feixos de música cagats pel refilar dels sebel·lins dins les deixalles de les vinyes i entre els balls forassenyats d´uns gatots que cerquen la mort i el plaer amb un tassó a la mà i una espelma pels cap de cantons de foravila.
Cercaré dins les taques dels líquens de les parets seques els alfabets i els crits dels minerals aquàtics que em puguin fer camí per conjurar el caos o em regalin les camades cap a l´infinit on no vull entrar amb els peus per endavant. Lligaré caps a betzef, a balquena entre les flors més inhòspites de l´absurd i els mecanismes ancestrals de les annilincions, les cunnilincions i les verbilincions fetes amb la intenció d´aconseguir un bon currículum que em faci presentador a la fira del bestiar més fi que mercader vulgui.
Desraonaré com una bèstia en zel que no sap cap a quina criatura afuar-se fins que aprèn que no ha de parir cap sentit, sinó tot el contrari, tot hora mai i sempre més al no-res mai del tot fins que m´escorri amb la lleterada infinitiva que es concentra en el símbol més eixorc que cos humà ha pogut imprimir damunt la capa de la terra.
Ancoraré en els traus de les batzegades els artifici lloccomuners que se m´aferren en mig dels dits, davall les ungles, dins els plecs de la pantafena i del cul, fins que les fal·làcies i tots els seus acòlits facin potadetes en el davantal.
Regaré planters de paraules amb la saliva verinosa de rots malignes aconseguits dins el tràfic encès dels soterranis on no hi canta ni gall ni gallina i una boca d´escenari atrafegat que s´enfonsa amb tota la fanfàrria de la festa.
Capgirellaré més infinitius que els que entapissen les ànimes dels enzes que es desfan en peces per aconseguir les fites tenebroses de l´embarbussament sense témer-se´n que no poden fer veta sense cantar la paraula amb totes les forces de la llengua emmudida cop en sec per les fues de la raó estantissa que serveixen amb els antioxidants més saludables. Posaré els mots en dansa perquè culegin els escapolons dels resignats, dels capcots, dels insofribles, dels malparits, dels pocasoltes i per acabar de fer el sofrit mataré el temps amb ganivetades de sols i las i fas i fassers i res i mis i ets i uts i tota quanta nota trobi tirada davall les taules del banquet amb les miques i els roegons, els ossos amb llenques de carn, les peladures i els roïssos de tanta deixalla de batalles perdudes. Encegaré la mar paleozoica amb l´oracle que crida a tomba oberta paraules d´oració sense saber res de la set de l´arbre entre esquits escamats i tolls enlaire, sense voler conèixer la sang de la terra vermellosa i les ungles dels roquissars, sense atènyer el poder simbiòtic entre el món natural i la resignació dels materials industrials, sense entendre la gràvida penetració i descomposició funcional de tota restricció, com si l´abolició de la persona i del temps que l´ús dels infinitius produeix no fos l´esdeveniment més real del dia d´avui.
