Diario de Mallorca

Diario de Mallorca

Contenido exclusivo para suscriptores digitales

Plagueta de notes (DCLXXIII)

Ganes espantoses de badocar

La desapareguda Dore Ashton, especialista en l´obra de Barceló. diario de mallorca

I si l'ordinador s'aturàs cinc dies i nits seguides? Crec que podria ser el començament d´una teràpia bona. No tenc ganes de teclejar obituaris. I en tenc dos que algun d´aquests dies faré: els de Todorov i Dore Ashton. Ambdós tenen una intersecció: l´amistat i el gust per Miquel Barceló. Els vaig veure les dues darreres vegades que ens trobàrem a la seva vida en dues exposicions barcelonines. Ashton a la triple exposició de Miquel a Avinyó el passat 2010. A les distàncies curtes Doris era una velleta nord-americana amb molta història de la pintura contemporània dedins (amiga dels grans pintors de l´expressionisme abstracte de l´Escola de Nova York, va escriure sobre Picasso, Miró, Tàpies, Millares i Saura, crítica d´art del New York Times i professora d´universitat), que intentava fort i no et moguis desentranyar les claus del pintor felanitxer per fer un llibre que finalment es va titular Miquel Barceló: al bell mig del camí de nostra vida (Galàxia Gutenberg). Vàrem dinar i sopar plegats algunes vegades i potser la seva curiositat per un cantó i el seu esperit reciclador per l´altre m´impressionaren. Deia de Barceló que era com un gladiador que lluita a l´arena d´un circ i que tenia una energia demoníaca. I també assegurava que la seva intervenció a la capella del Santíssim de la Catedral de Mallorca (que aquest febrer va celebrar els deu anys de la inauguració i que els pròxims 2 i 3 de març serà objecte d´un Col·loqui Internacional) li garantitzava un espai en els annals de la Història de l´Art. L´Ashton no tenia enfront!

Tzvetan Todorov era un savi calm i un home desplaçat, un resistent. Deia i escrivia les paraules justes, musicalment justes. Era humanista, filòsof, semiòleg, estudiós de la literatura, historiador, un home inclassificable i transversal, que creuava i tomava els murs dels diferents sabers. El vaig llegir des dels anys vuitanta o noranta i m´agradava quan sedassava el formalisme rus en aquella època en què aquest cronista es sentia molt teoritzador, però m´ha acompanyat molt més en els llibres de la seva maduresa quan m´ensenyava l´energia cultural del discerniment, l´amor intens a la literatura, el descobriment de l´altre, els límits de la llibertat individual, la força de la insubmissió davant circumstàncies adverses (llegiu dues joies: La literatura en perill i Insumisos (Galàxia Gutenberg). Aquesta forma de revolució tranquil·la que tremola en els seus darrers llibres m´emocionava i em feia pensera alhora. "En la societat actual exageram la por als altres. I aquest terror dels que consideram bàrbars ens converteix en bàrbars a nosaltres", deia fa no-res. El juny de 2008 fou guardonat amb el Premi Princep d´Astúries de Ciències Socials perquè representa "en aquest moment l'esperit de la unitat d'Europa, de l'Est i de l'Oest, i el compromís amb els ideals de llibertat, igualtat, integració i justícia". Una bona definició!

Ens trobàrem amb l´amic editor Joan Tarrida, a la Biblioteca Nacional Francesa el març de l´any passat, quan s´inaugurava el Vidre de meravelles de Barceló. Vaig passar gust de poder-li agrair d´una forma xiuxiuejada a l´orella tot quant havia escrit. I li parlava com un lector apassionat. Ell em donava les gràcies de les gràcies amb una veu suau, feia la mitja i m´escoltava. Quin gran mestre! Cal llegir-lo més que mai!

ESCAPOLONS. He espigolat als meus carnets, quaderns i plaguetes en què apunt d´una forma volandera records, idees, bocinets de llenguatge que després puc fer servir com a llavors d´un conte, d´un poema, d´un article. Fa un dia d´hivern, amb el cel molt baix, molta d´humitat i una claror que em fa fred. He decidit salvar un parell d´aquests petits textos i passar-los en net. Potser això és l´arrel de l´escriptura. Passar en net quatre borratxos, uns gargots de vegades tan embullats que em costa entendre´ls.

RUPITS. Aquestes poques ganes de veure ningú. Aquest grau zero de socialitat. Aquesta anada cap endins que converteix el passeig capvespral en un avenç solitari entre un cel que puc tocar amb les mans, ple de núvols grisosos com en un llenç crepuscular de Modest Urgell. Camín a poc a poc, i aquest tràveling és una forma lenta de contemplar les parets de pedra seca com paisatges inacabables de líquens groguencs i negrosos damunt formes de pedra que em recorden calaveres menjades per la inclemència del temps, esboldregades en alguns indrets per la força de les arrels dels ullastres que les colonitzen. M´atur una estona per mirar els verds vius dels garrovers com camps de maragdes entre la foscúria. No hi ha ningú, només la natura en silenci. Tenc la sensació intensa d´estar sol com un alliberament. Quan he travessat un bosquet salvatge veig que tots els pins, fins i tot els més joves, estan atacats per la processionària. M´escarruf! No hi ha remei? Em sent com un desgraciat que clama en el desert.

Em peg de morros amb un ametlerar prim, amb quatre flors mig músties que no podria cantar cap Aina Cohen d´ara mateix comparant-les a una dolça nevada. Potser es podrien fer elegies a la Xylella que amb uns líquens blancs amb farbalans de gasa assassinen els pobres ametlers. Se´ls mengen de viu en viu! I de sobte, la nit. Em cucavel entre pensaments d´espera, d´oblit, de remembrança, d´ensomni. Passa el temps i només escolt la remor d´un ventijol entre els ceps que m´agombola. I de molt a prop comença el concert d'un sebel·lí, de dos sebel·lins, potser de tres. Amb un compàs de notes llargues i tremoloses: un cant íntim de l'entotsolament.

Sé que em repetesc amb això dels sebel·lins, però ho faig perquè vull donar testimoni de la seva música consoladora en un món tan desconsolat.

I els rupits de l´epígraf? Sí, també formen part de la meva vida d´aquests dies febrerencs tan plens de canvis. Hi ha un rupit que ha trobat un humà que cada dia l´alimenta. Un donador. Jo ho mir com un voyeur. M´agrada veure quan el donador el crida amb uns mots repetits com una nota musical. I el rupit apareix, primer es posa damunt un arbre de l´amor pelat, després s´acosta amb volades curtes cap a damunt la taula de ferro on hi ha el menjar. Sempre amb la delicadesa i la desconfiança del que sap que hi ha perills per totes bandes. I menja un gra i un altre. I torna a pegar una altra volada. I hi torna. I menja. I parteix d´un vol damunt una troana. I finalment d´un altre vol llarg aterra de bell nou damunt la taula i s´acaba els darrers grans pegant botets. I després desapareix cap a no se sap on. És com un miratge.

Compartir el artículo

stats