El professor António Figueira, protagonista, ho és de literatura en la Universitat, a Lisboa. Un home cansat, decebut. Llegim també, de tal manera que podem seguir-los en un plànol, els itineraris que segueixen en la seva vida quotidiana el professor Figueira i també Ana Rita Antunes: els carrers que passen, els bars on prenen una cervesa o un cafè, el forn on compren. Alguns individus que troben. O la platja des d´on miren lluny, per fugir?
Sebastià Bennasar, l´autor, que ha viscut a Lisboa i que coneix Portugal sencer, és un escriptor curós, prolífic, hàbil i professional. Usa una llengua impecable formalment, continguda i eficaç. Sap confegir un relat. Exposar la trama. Descriure els ambients. Presentar els personatges, i fer-los dòcils a la voluntat del creador que els mou en els escenaris que la novel·la dissenya. En aquest cas, quasi a la manera d´un relat negre en el qual, no obstant, predomina el gris dels cels tardorals o fins i tot hivernencs, tant de la Lisboa més humida i vella, històrica i popular, humil i en crisi i en temporada baixa, com de les Açores, illes, com sabem, situades a una distància, remarca Bennasar, equidistant d´Europa i de les primeres illes americanes. Illes volcàniques que anticipen un desterrament, un exili o un abandó. Figueira tornarà a casa. Ha perdut la feina i n´hi ofereixen una: és l´oportunitat que capgirarà la seva vida de desencís.
Bé fa, Sebastià Bennasar, de senyalar aquesta magnitud física de la distància de les Açores, decantades del món, i tal vegada ho fa per mostrar que tanmateix el que ocorre en aquest punt allunyat aparentment de tot és el mateix que passa en qualsevol altra banda de l´oceà, i en qualsevol lloc: decepció després de grans il·lusions revolucionàries, traïcions després de grans promeses, violència i desig de poder i de lucre abusiu en comptes d´utopies. Tot el que embruteix la memòria dels homes i de les dones és a una banda i a l´altra de l´oceà. També a casa nostra en tenim, d´això.
No obstant, hi ha arreu espais i moments per a la dignitat, per a la rebel·lió personal, ni que sigui amb quaranta anys de retard. Espais i moments per dreçar-se, per mirar al front i per fer el que hom creu que ha de fer-se. L´acció, retardada, semblarà més contundent encara. Sorprèn més, per tal com no era esperable.
La novel·la ens deixa un tast de malenconia. Hem fet tard. Hem actuat massa tard. Hem esperat massa. La inèrcia històrica i la força econòmica han sotmès l´esperança. No tenir escrúpols és la seva força: tot val i per a tot podem trobar justificació. Un oceà de memòria podria haver estat una crònica més, correcta, del fracàs polític d´uns moviments progressistes concrets del darrer quart del segle passat, i alhora del fracàs d´uns subjectes oblidables en el torrent del temps. Llegida positivament pot ser una novel·la de la reivindicació. També, d´allò que ens queda massa sovint latent en la memòria sota els cels grisos.
SEBASTIÀ BENNASAR
Un oceà de memòria
EL GALL, 177 PÀGINES, 16 €
