El gran Metropolitan Opera (Met) celebra enguany el seu cinquanta aniversari al Lincoln Center i a finals de setembre va inaugurar la temporada amb una nova i sumptuosa producció de Tristany i Isolda de Wagner dirigida per Simon Rattle. A més de moltes òperes de repertori (La bohème, Carmen, etc.) que garanteixen que la gerència pugui pagar les factures, un poc abans de Nadal -fent l´ullet als amants de la novetat- s´interpreta L´Amour de Loin de Kaija Saariaho amb llibret de Amin Maalouf. Completen la temporada un recital de Kathleen Battle -expulsada indignament del Met per actes de flagrant divisme fa vint-i-dos anys, però ara readmesa- i el mes de maig una gala del "Met All Stars" per celebrar les noces d´or de la sala.
Si bé a NY el Met és l´òpera per antonomàsia, no és naturalment l´única companyia dedicada al teatre líric. City Opera of NY fa uns anys va fer fallida i va haver de tancar fins que fa poc un grup d´empresaris idealistes van recaptar el capital necessari per reviscolar-la. Ara, però, ha hagut de trobar una identitat pròpia que la diferenciï del Met amb obres i produccions poc conegudes. Enguany, per exemple, ha programat Los elementos del compositor d´Artà Antoni Literes (Eduardo López Banzo serà el director), que no és exactament una "òpera" estrictament parlant (no hi ha ni acció ni dramatúrgia) però que inclou, com saben els bons aficionats, algunes de les àries més belles del barroc espanyol.
Una altra institució dedicada a presentar òpera a NY és la Brooklyn Academy of Music (BAM), enfocada en la innovació i l´experimentació. La temporada s´ha inaugurat amb la estrena mundial de The Loser (El perdedor) del compositor David Lang (Los Angeles, 1957), basada en la coneguda novel·la de Thomas Bernhard El malaguanyat (Proa, 1992), qui en els anys vuitanta, es recordarà, va visitar Mallorca (vegeu una delirant entrevista a Youtube). El tema hiperbòlic de la novel·la és idoni per a una òpera per ser aquest un gènere òptim pels extrems emocionals. Aquí dos amics pianistes abandonen les seves aspiracions a una possible carrera com a concertistes quan coneixen un geni absolut del piano, un tal Glenn Gould; un d´ells, el "perdedor" o "malaguanyat", fins i tot se suïcida.
La música de David Lang no és molt coneguda a Europa, però als EUA és omnipresent. Pertany a la generació que se sol denominar post-minimalista, hereva directa de Steve Reich, John Adams i Philip Glass. Com ells, Lang utilitza un llenguatge musical "mínim" o molt senzill amb frases musicals curtes que es reparteixen obsessivament. A diferència dels "mestres", però, Lang és musicalment omnívor i dolçament líric, vull dir, la seva música pot fer incursions en la música pop o en el llenguatge tonal del s. XIX. Lang va començar a ser conegut amb un col·lectiu artístic anomenat Bang on a Can ("copejar una llauna", més o menys). Els seus primers concerts es van presentar a principis dels anys vuitanta a NY sempre a galeries d´art i pràcticament mai a sales de concerts. Han passat trenta anys i Lang ja ha guanyat un Pulitzer, ha escrit tres òperes, les sales de concerts "normals" programen la seva música i ell és catedràtic a Yale. Lang també ha escrit música corprenedora per a moltes pel·lícules, especialment en els darrers anys per les de Paolo Sorrentino (La gran bellesa i Joventut).
Amb una durada de poc més d´una hora, la partitura de Lang per a The Loser conté únicament un petit grup instrumental (baix, violoncel, viola, percussió i piano). L´única part vocal és la del protagonista, el "perdedor", que és un baríton. Aquí no hi ha àries ni duets ni obertures ni recitatius. No, no, no, res de tot això. El baríton està acompanyat d´una textura feta de petits gests musicals imbricats però sense connexió aparentment. La part vocal, tanmateix, s´enfila en un infinit i monòton monòleg que reflecteix perfectament l´estil obsessiu i repetitiu de la novel·la. A pesar que aquí possiblement el terme monodrama és més apropiat que el d´òpera, és fàcil preveure que pel seu tema i tractament, aquesta obra s´interpretarà sovint en el futur.
