DOS LLIBRES DE LA MEVA JOVENTUT. Millor dit, dos llibres, Tristos tròpics (Llibres Anagrama) de Claude Lévi-Strauss i L´ofici de viure de Cesare Pavese (Llibres Anagrama), que marcaren la meva joventut i que varen aparèixer per un miracle d´aquells que no passaven mai a Barcelona en plena dictadura franquista, l´any 1969.
De Lévi-Strauss en sabia poques coses, que m´arribaven a través de revistes franceses com l´hebdomadari Le Nouvel Observateur i la revista literària Tel Quel. Sabia que era un maître-à-penser francès que fou un dels fundadors de l´estructuralisme desenvolupant un mètode propi, l´antropologia cultural, que renovà a fons l´antropologia i l´etnologia amb l´aplicació dels principis de la lingüística, de la fonologia, de les matemàtiques i de la biologia. Com a estudiant de biologia i de lletres, que m´agradava aprendre d´una forma transversal, aquell home representava un far de saber que els meus mestres més coneguts com Georges Bataille o Roland Barthes citaven sempre seguit. El fet d´haver entrat l´any 1959 al Collège de France (una institució que sempre m´ha flipat perquè no és una universitat, sinó una casa dels sabers en què no es donen títols i la gent hi va per aprendre), on feia les seves lliçons magistrals a la càtedra d´antropologia social, el convertia per a mi en la figura del savi. Tots els territoris que tocava em semblaven apassionants: les estructures elementals del parentesc, el totemisme, l´aproximació estructural dels mites, i les seves reflexions sobre les ciències humanes, l´art, el progrés, la família, les relacions entre natura i cultura i la condició humana.
Per tot això aquell llibre, Tristos tròpics, el vaig agafar amb fervor. La primera frase em va enamorar. "Odio els viatges i els exploradors". Era tota una declaració de principis. I continuava: "I vet ací que em disposo a contar les meves expedicions." Allà hi havia una veu molt pròxima que amb aquesta difícil senzillesa d´aquell que escriu tot allò que pensa sense cap impostura et relata amb una prosa majestuosa el viatge d´un professor jove de sociologia, que ja estava cansat d´ensenyar en un institut, i se n´anava al risc i ventura cap a Brasil per fer classes a la Universitat de São Paulo i recerques etnogràfiques sobre tribus primitives de l´Amazònia. Els quaranta capítols del llibre són les fites d´un viatge escrit a la llum dels seus mestres, Rousseau, Chateaubriand, Montaigne, i dels filòsofs moralistes francesos de final del XVII. I també Marcel Proust. Hi ha molta de serenitat en les seves recerques, molta de veritat en les reflexions sociològiques sobre les tribus amb les quals ha fet els seus treballs de camp: Caduveo, Bororo, Nambikwara i Tupi-Kawahib, que vivien a les planúries de l´oest brasiler i que han estat víctimes d´un encontre amb la civilització occidental que quasi les ha fet desaparèixer. Aquesta llarga confessió és el relat d´una conversió a l´etnologia fet amb el llenguatge d´un home apassionat per l´alteritat. L´extraordinària traducció del poeta Miquel Martí i Pol fila la bellesa de les narracions aquarel·lades i plenes de detalls dels viatges al Brasil, a les Antilles i a Àsia. Tot el llibre està travessat per la solitud del recercador entremig dels diversos pobles que estudia. Aquesta mescla d´autobiografia, relat de viatge i explicació de recerques mostra que la subjectivitat sempre és present fins i tot en les construccions antropològiques més acadèmiques. Aquí hi ha la seva modernitat i el seu classicisme. Tristos tròpics és un clàssic perquè és un llibre que no s´acaba mai i en cada època hi podem trobar noves perspectives, nous emmirallaments, nous sabers, novetats. Molt, molt recomanable per a tots els públics!
PAVESE, MON AMOUR! El descobriment de L´ofici de viure va ser un enlluernament. Des de l´adolescència havia tengut una inclinació cap a la literatura dels diaris íntims. Els dos primers que record són el diari del ginebrí Amiel i de la ucraïnesa-francesa Marie Bashkirtseff, que m´han acompanyat tota la meva vida com a clàssics de capçalera. El diari de Pavese va ser el tercer. Què hi ha en les tres-centes quaranta planes escrites entre l´octubre de 1935 i l´agost de 1950 per enganxar-me amb aquesta força? La vida moral d´un home, les secrecions quotidianes dels seus combats, de les seves pors, dels seus amors, dels seus fracassos, dels seus abandonaments, de les seves lectures, de les seves teories, dels seus amics, dels seus candors, de les seves ferides, dels seus retrets, de les seves innocències, de les seves debilitats, dels seus errors, dels seus penediments, de les seves alegries, dels seus somnis, dels seus dolors, dels seus textos, de les seves obsessions, de les seves fallides. Una escriptura sismogràfica que dia a dia no s´atura de mostrar amb la crua bellesa d´una primera persona que es reflecteix en les línies de l´escrit amb la sinceritat d´aquell que ho vol contar tot i tot d´una. Hi ha una voluntat d´escriure, sobretot d´escriure´s, que em meravella i em fa sentir molt a prop de la seva lletra. La traducció de Bonaventura Vallespinosa és literal, estupenda.
Quan llegeixes L´ofici de viure toques la carn d´un home que batega, que pensa, que sofreix, que no sap gaudir, que té la lucidesa dels vençuts, que estima sense ser correspost mai, que pensa sempre seguit, que escriu sense aturar-se, que es contempla amb mots.
Apareixen els seus records d´infantesa a Santo Stefano Belbo, que travessen la seva narrativa, els seus amics„Natalia Ginzburg, Leone, Massimo Mila, Giulio Einaudi„, els seus autors estimats molts dels qual ha traduït „John Dos Passos, Gertrude Stein, Sherwood Anderson, Hemingway, Faulkner„, els escriptors que estima „Catul, Virgili, el Dant, Leopardi, Shakespeare, Vico, Shestov, Baudelaire„, els seus pensaments existencials, sobre les dones, sobre les relacions, sobre el suïcidi com una obsessió que no s´atura mai.
Tot el llibre és ple de frases que han esdevingut aforismes. A mi de jove, i ara mateix, m´impressionen les darreres línies del 17 d´agost de 1950: "¿Et quedes parat de veure que els altres et passin pel costat i no sàpiguen, quan tu passes pel costat de tanta gent i tampoc no saps, no t´interessa quines penes tenen, quin cranc secret duen?"
I també les tres darreres del 18 d´agost de 1950: "Prou paraules. Un gest. No escriuré més."
El 20 d´agost va anar a l´Albergo Roma de Torí. Li donaren la cambra 346. Escriví a mà a les guardes del seu llibre Diàlegs amb Leucó: "Deman perdó a tothom i a tothom perdon". I es prengué dotze sobres de barbitúrics.
Llegiu L´ofici de viure, és un monument a la vida!
