DINS EL COR DE LA TARDOR. Com a banda sonora d´aquest escrit he cercat dos amics extraordinaris literalment i en tots els sentits: Thelonius Monk i John Coltrane. El piano de Monk m´ajuda a embragar i el saxo de Coltrane em dóna ales per volar lliurement entre els versos de la Dickinson.
La setmana passada contava la impressió que em va fer el film A Quiet Passion de Terence Davies, amb una meravellosa Cynthia Nixon fent de protagonista amb un art i una energia insuperables.
Avui, un dia gris i plujós amb les fulles dels lledoners i dels ailants que cauen davant la finestra del meu gabinet, vull publicitar a les totes la traducció de 71 poemas (Lumen) d´Emily Dickinson que ha fet Nicole d´Amonville Alegría, la meva amiga poeta i excel·lent traslladadora dels versos anglesos dickinsonians a l´espanyol. El vers que serveix d´exordi del llibre ja és magnífic: Se dirigen a un eclipse, cada mañana, al que llaman "Padre".
L´Amonville ha fet un pròleg d´una sinceritat transparent en què conta fil per randa les causes que l´han portada a la lectura i traducció d´una poeta tan singular i difícil. Singular perquè el món d´una al·lota de bona família d´Amherst, un poble de Massachusetts per devers els anys 1830, sembla molt enfora. Però ja sabem que la literatura no té edat. I difícil per original i personal: aquelles paraules que confegeix en brodaries de vegades senzilles i d´altres hermètiques, sumptuoses, flastomadores algun cop contra el Déu calvinista que el pare adorava, però sempre hipersensibles i seductores, són un fruit saborós i ple d´irradiacions de sentit i de saviesa que ens ajuden a viure. I a morir. La mort, des de nina petita, n´Emily la va tenir present i no escatimava el fet d´anomenar-la, exorcitzar-la i escriure-la fins i tot en alguns poemes com si ja fos morta. En el film es veuen diverses agonies -quan el 1868 ja s´havia tancat els darrers anys a la seva cambra i anava sempre vestida de blanc- que a més de ser molt impressionants ens mostren que diu ver quan ens amolla sense cap vel que s´aprèn l´èxtasi de l´agonia.
L´Amonville diu de la poesia dickinsonia que és rotunda i inclassificable. Em sembla perfecta. I també amolla: "Emily Dickinson era una persona solitaria, pero no estaba sola: ´Estaría más sola sin la Soledad´, escribió. Amó y cantó toda su vida. Cantaba porque estaba asustada y colmó su inusual capacidad de amar expresando el deseo mediante la palabra escrita. Para ella, vivir era dicha suficiente. Quizá este éxtasis de vivir surgiera de una clara conciencia de la muerte desde la infancia. Varios son los poemas que escribió des de la tumba. Dickinson cantó el miedo y la muerte, el éxtasis y la inmortalidad, la naturaleza y la nada, y al hacerlo se hizo dueña de su desesperación. Su mejor amiga fue la naturaleza, y en sus poemas mantuvo intactos la duda y el pasmo que esta le provocaba. Sin embargo, algo parecido a una certeza se abrió camino en ella poco antes de morir, cuando escribió a dos parientes huérfanas: ´Primitas, Me reclaman´."
Nicole d´Amonville fa anys que tradueix a la Dickinson. Ja havia publicat 101 poemas (Lumen) i Cartas (Lumen). Aquest darrer llibre va ser considerat l´any 2009 com un dels deu millors llibres de l´any pel suplement Babelia d´El País. Ens diu ben a les clares que llegeix els poemes i quan algun l´encisa el tradueix. Així amb molt de temps i molts d´horabaixes va confegir aquesta selecció de setanta-un que ara presenta. Poemes llargs, de quatre a sis estrofes, amb algun de dotze estrofes. I ha fet una feina semblant a la Dickinson: de miniaturista. D´amadora del llenguatge dins les síl·labes, dins els fonemes, dins els alens de llengua. Ha donat a cada paraula el seu ritme, el seu pes, la seva brillantor. Ha aviciat allò que alguns crítics dolents anomenen els "errors" de la Dickinson, la seva gramàtica "dolenta", els seus ritmes "irregulars" i les seves rimes "defectuoses". Ha respectat tota la parafernàlia significativa (les majúscules i minúscules, les cometes, els guions, els punts i les comes, els jocs de paraules, el lèxic amb arcaismes, llatinismes i neologismes). Tot això fa que la lectura d´aquests poemes dickinsonians-amonvillians ens soni molt bé a l´oïda, al tacte, als sentits. Per a mi, que som un enamorat de la poeta d´Amherst, ha estat un gran plaer poder fruir d´aquesta traducció en profunditat. El fet que l´edició sigui bilingüe permet anar al poema original amb aquell anglès singular de Nova Anglaterra, i comprovar que les solucions amonvillesques són magnífiques i creen aquesta llengua nova que el bon traductor ha d´inventar per ser fidel a l´original, traint-lo alhora.
Nicole d´Amonville acaba el seu finíssim i explicatiu pròleg així: "Si alguna ventaja tiene la traducción es que permite la invención ponderable. Primero hay que explicarse a uno mismo el poema, en cierto modo matarlo, para que de sus cenizas surja otro poema, análogo pero forzosamente distinto. Este ejercicio nos vuelve delicada, rigurosamente irresponsables. El vínculo se establece con el autor, no con la Musa. En mis traducciones he procurado conservar la apertura intelectual, espiritual y erótica de Dickinson que, paradójicamente, procede de su hermetismo: ´lo cerrado venera lo abierto´. Finalmente traducir es leer de verdad: es experimentar cada palabra, cada sonido, cada silencio. Dickinson avanza a tientas en la oscuridad, y de esta van surgiendo destellos, imágenes que sorprenden porque le sorprendieron primero a ella. Así he procedido yo, y esa ha sido mi experiencia. Ojalá la comparta el lector."
Puc assegurar que la lectura d´aquests poemes m´acompanya des que tenc el llibre fa un mes i busques. Cal llegir la Dickinson -també ho recomana la traductora- en petites dosis i cal espaiar les lectures el més possible. S´ha d´anar alerta amb la sobredosi. Perquè és una escriptura tan densa, tan enlluernadora, tan significant, tan fonda que et pot deixar estabornit. Potser el llibre hauria de dur una indicació: consumir en dosis homeopàtiques.
Però quan se surt d´un poema, de la música d´un poema, dels silencis d´un poema et tems que allò, aquella matèria verbal et revela mil i una coses que no havies sentit mai, o que no reconeixies, o que havies intuït o somniat. Un llibre-joia que convé tenir sempre molt a prop. Gràcies, Nicole d´Amonville Alegría!
