LES CANÇONS DE DYLAN SÓN UNA FESTASSA POÈTICA. Això ho vaig descobrir quan tenia disset anys, l´any 1964, a Barcelona, i estudiava primer de Biològiques. I tenia una amiga, Elena G., que viatjava a Nova York per veure pintura, comprar llibres i discos, anar al cinema, al teatre i a l´òpera. Tot allò que d´una forma lliure no es podia fer dins la Barcelona de la dictadura. Un dia a ca seva, una torre magnífica de Sarrià, ens va convidar a una sèrie d´amics per mostrar-nos els seus darrers descobriments, els seus tresors culturals. I entre totes les meravelles que ens oferia vaig quedar penjat amb aquell folk singer que nomia Bob Dylan i tenia veu ronca, singular, fonda i de cap de nas, que deia moltes de coses que ens interessaven i que nosaltres també pensàvem i sentíem: conjugava l´intimisme amb la socialitat, ens enlluernava amb imatges líriques i vindicacions realistes, ens emocionava amb cants a la vida, ens feia cervelltremolar amb batalles contra la mort. Aquella veu que lluitava pels drets civils com nosaltres lluitàvem contra el franquisme era un germà de l´ànima com aquells amics seus, poetes de la generació beat (m´encantava que beat volgués dir segons Kerouac coses semblants a beatitud i beatífic) que alguns començaven a traduir i que llegíem també en traduccions sud-americanes: Allen Ginsberg, Jack Kerouac, William S. Burroughs, Lawrence Ferlinghetti, Neal Cassady. N´Elena ens va dir que havia anat al cafè Wha?, on la generació beat es reunien a Nova York, però no va coincidir amb cap. També ens digué que Dylan li havia posat Rimbaud a la seva guitarra. Record aquest detall amb una brillantor total. També feia poc que havia enfollit amb la lectura rimbaudiana, i el meu cap i cos anava ple d´Une saison en enfer en una edició que una altra amiga, Olga V., m´havia deixat i que pertanyia a un jove poeta que nomia Pere Gimferrer. Sé que no li vaig tornar mai aquell llibre que encara conserv com una relíquia estimada.
DYLAN I ELS BEAT LLUITAVEN PER L´ALLIBERAMENT DE LES DONES, DELS NEGRES, DELS GAIS. I això ens agermanava. Sabíem que també eren lluitadors antifeixistes, tenien una pràctica de la cultura molt oberta, eclèctica, amb moltes influències d´Orient, allò que s´etiquetà com a contracultura, i eren recercadors en tots els llenguatges. Vivien dins la curiositat absoluta. Adoraven Walt Whitman i les seves Fulles d´herba, que era la nostra Bíblia. I experimentaven amb substàncies psicodèliques, l´àcid o la maria, com a eines de coneixement. On the Road, de Jack Kerouac, es va convertir en un manifest mundial d´unes generacions inconformistes i que lluitaven contra els valors de l´American Way of Life, valors conservadors, puritans, racistes i masclistes.
Record que hi havia cançons que aquells anys es convertiren en els nostres himnes particulars -"Blowin´ in the Wind", "A Hard Rain´s a-Gonna Fall", "Like a Rolling Stone", "I Shall Be Free" o discs que no m´he aturat de sentir com Highway 61 Revisited, The Frewheelin´, Desire, The Times They Are A-Changin´, Pat Garrett & Billy The Kid, Shadows in the Night, Nashville Skyline, Blonde on Blonde, Time of Mind, Hurricane, Modern Times.
Com m´han bressolat les seves cançons, com m´han fet escriguera les seves lletres, com he cantat els seus himnes en manifestacions a la Barcelona dels seixanta i els setanta que els grisos atacaven amb porres i cavalls i xifonades d´aigua, com vàrem fruir amb el Grup de Folk amb en Pau Riba i na Maria del Mar Bonet, n´Albert i en Jordi Batiste, n´Oriol Tramvia i n´Ovidi Montllor, en Xesco Boix i en Jaume Arnella cantant, clar i català, el 1968, "Els temps estan canviant" (i era vera, els temps canviaven a les totes i la lluita antifranquista s´accelerava amb aquelles manifestacions on exigíem Llibertat, amnistia i estatut d´autonomia, on lluitàvem per canviar la societat i, sobretot, canviar la vida). Amb cançons de Pete Seeger i Joan Baez, a les quals després afegiríem Patti Smith, Tom Waits, Janis Joplin i Leonard Cohen. Tots ells també (Grup de Folk, Setze Jutges, la Piaf i el Brassens, el Brel i la Barbara i un llarg etcètera) han estat premiats amb aquest Nobel de Dylan. És tota la llarga llista que forma la banda sonora de la meva joventut, músics sensibles que feien la lletra d´un poema i musicaven la música verbal, la que ha rebut aquest Nobel de Dylan. Visquen els cançoners de la poètica de cada dia que ens han ajudat a viure!
I LOVE DYLAN. Repàs les cobertes dels long plays que formen la musicolletragrafia de Dylan i m´emociona la foto a The Freewheelin´ d´una joveníssima Joan Baez caminant aferrada amb Bob Dylan per un Nova York prehistòric, el cap de Dylan pintat de mil i un colors per Milton Glaser, el capell gris i la pellissa de pell de Dylan a Desire, la cara de mala llet d´un Dylan jovençà a The Times They Are A-Changin´, el somriure confiat mentre ens mostra la guitarra a la coberta de Nashville Skyline, la mirada desafiant del retrat de New Morning, el Dylan amb ulleres de sol d´Infidels, el Dylan psicodèlic de Dylan & The Dead, el Dylan grupal amb tota la banda a The Basement Tapes. Tants de Dylans, tantes de cançons, tants de records! Quin fester Dylan! Són cinquanta anys de viure acompanyats d´un home que ha convertit en oralitat les paraules que ens ressusciten, que ens donen eufòria, que ens engresquen, que ens consolen, que ens fan conèixer-nos, que ens acompanyen, que ens fan pensar, que ens donen vida i ens ensenyen i ajuden a viure.
I fer tot això de Dylan (el mateix que han fet poetes sumeris, indis i xinesos, els egipcis, grecs i romans de segles i segles enrere), és el que han fet els aedes, els poetes que abans de l´escriptura ja es dedicaven a cantar i contar la vida amb totes les energies de la saviesa i de la il·luminació, mèdiums de mons desconeguts, creadors de preguntes, propagadors de dubtes, reveladors, visionaris, profetes, amics de l´invisible, de les il·luminacions, dels somnis i funàmbuls de l´impossible.
Bob Dylan ens ha donat tot això i molt més. Don les gràcies a l´acadèmia sueca del Nobel per haver fet una diana tan exacta i haver premiat un poeta que com els grans mestres ja és un clàssic que no s´atura de fer-nos companyia. Gràcies, Bob!
