En lloc de romandre la nit en vetlla en un casalot amb un aparell de gravació per captar sicofonies, preferesc esperar el vol d´una òliba, l´activitat nocturna de la qual és causa de què hom la qualifiqui de fantasmal. Nit, grans casals buits, cementiris amb xipresos funeraris embolcallats amb filasses de boira: vet aquí territoris aptes per als fantasmes.
Hi ha fantasmes en qualsevol tradició oral. Quins fantasmes, però, acompanyaven la llarga migració a peu de l´Homo erectus? Com eren els fantasmes de l´Homo floresiensis? Quins relats de fantasmes es contaren els sapiens i els neanderthal, ara que sabem que mantingueren contacte? Els dos parlaven. Llengua i imaginació formen parell. Compartir anècdotes, històries (i pors) estimula l´apropament més íntim. Si tenim por junts, si ens imaginam junts la por, sabem més de nosaltres i dels altres.
Els sapiens tenim abundant fantasmagoria. El nostre cervell té un fons inconscient vacil·lant i calitjós. Necessitam fantasmes perquè necessitam por. El petit plaer de la por imaginada. I tenim la por per crear-los, els fantasmes. Déus, dimonis i altres personatges incorporis són l´essència de les religions. Quatre àngels protegien els cantons del nostre llit d´infant.
Hi havia fantasmes en els malsons del legionari romà que travessava la Gàl·lia a peu i n´hi ha segurament en la nau hiperveloç dels cavallers jedi. N´hi ha de tota mena en Harry Potter (creació de J. K. Rowling). Acompanyen n´Ada Goth (creació de Chris Riddell, ressenyada en aquestes planes). N´hi ha a l´Odissea i a Elsinor. Però, Hamlet patia qualque mena de trastorn mental, i els neuròlegs ja saben que algunes àrees del cervell humà estimulades generen "presències"...
Els contes de por potser ensenyen els infants a gestionar les "presències", a relativitzar la seva (in)existència i els seus poders. En el conte són reals. En la realitat són matèria de conte, que l´humà necessita per créixer; ho afirmava Shakespeare: la matèria dels somnis, això som. Don Quixot els encalça. Sanxo els pateix en les costelles, i per això dubta de la seva existència. Hi ha vaixells fantasma i tripulats per fantasmes -i una gòndola fantasma creada per Gianni Rodari. Hi ha pobles fantasma, illes fantasma, na Maria Enganxa i l´home del sac. Bubotes, pors, esperits, aparicions, lèmurs, espectres... Plini, "el jove", ja en parlà.
Reivindiquem la lectura d´El fantasma de Canterville, d´Oscar Wilde. Retrobem l´esperit de Scrooge a Cançó de Nadal, de Charles Dickens. Tanmateix, els fantasmes moderns els devem als escriptors anglesos o amb llengua anglesa (Bulwer Lytton, Poe, Irwing, Le Fanu, W. H. Hodgson, Henry James, etc.). Dels seus models n´han derivat amb el temps Casper, destil·lació del fantasma de llençol i cadenes, i l´antitètic Beetlejuice. En Pere Poca Por no els tem. Rellegim amb gust Creus en els fantasmes? de Rosa Maria Colom. Hem après que Els fantasmes no truquen a la porta gràcies a Eulàlia Canals i Rocío Bonilla.
