És un gènere que, adesiara, s´ha donat per mort, allà pels setanta, amb la febre textualista i estructural. De pas, se senten repetides dites i sentències de gent famosa, com ara Josep Pla, que tampoc no la deixen gaire bé, com aquella que diu que després dels trenta-cinc anys "llegir novel·les és un símptoma de primarisme molt acusat". Per sort, molts lectors, ignorants i humils, no en fan cas, d´aquestes opinions; igual que els novel·listes que en continuen escrivint; la novel·la té prou flexibilitat com per ser un simple passatemps o una forma més de coneixement, de cultura, de mitjà de comprensió i anàlisi de l´home i les seves qualitats.
Dins el segon àmbit es podria encabir la narrativa de Miquel Àngel Vidal (1962), la darrera obra del qual, La ciutat de les ànimes, va obtenir el Premi Ciutat de Palma de Novel·la Llorenç Villalonga 2015. Una novel·la ambiciosa i complexa, no només quant al sentit i la forma, sinó també en detalls externs, com l´extensió mateixa, tres-centes cinquanta pàgines i allò que més impacte fa, la presència d´uns tres-cents personatges i escaig.
Alguns crítics de prestigi, cas de Julià Guillamon, han observat que una part de la narrativa catalana actual ha renunciat a narrar la realitat més propera, com si no quedàs modern el vell paper de testimoni que la novel·la ha tengut des del segle XIX; amb poques excepcions, Ferran Torrent o Joan-Francesc Mira, que, a part de novel·les excel·lents, han traçat el procés de podriment i degradació de la societat valenciana en els darrers trenta anys. Miquel Àngel Vidal apunta cap aquesta direcció.
Palma és l´espai literari acotat a La ciutat de les ànimes; la Palma del temps present, bastonejada per la crisi. El narrador, impassible, invisible, desplega una mirada gegantina sobre l´entorn, es passeja per tots els racons de la ciutat, els trepitja, i en fa un retrat precís i exacte, embastat en forma de flaixos mil·limètrics que tanmateix donen al lector una imatge ampliada de la realitat. Una Palma, en general, lletja, farcida d´edificis presumptament cosmopolites, conseqüència del diner fàcil i tèrbol, de l´especulació de polítics i empresaris sense escrúpols; per altra banda, una Palma de barris degradats i descrostats, on s´hi ha acaramullat tothom qui ha pogut. La nostàlgia d´una Palma més humana i acollidora es fa sentir com a música de fons en la novel·la; alguns personatges són conscients que la ruïna exterior és el reflex alhora de la ruïna interior. La pluja constant que cau sobre la ciutat fa de símbol d´una atmosfera enrarida i malaltissa. Tot el moviment humà que es remou a la novel·la, i n´hi ha molt, queda encerclat en una durada temporal externa de a penes quatre mesos, de setembre a novembre, un temps que pot parèixer curt, com a contrast, pels successos d´enorme gruix moral que hi passen.
S´ha parlat de la influència de John Dos Passos, l´autor de Manhattan Transfer i de l´extraordinària trilogia U.S.A., en la novel·la de Miquel Àngel Vidal; es deu voler referir a la idea d´encastar dins l´univers narratiu un grapat de històries paral·leles, que es van barrejant unes amb altres i que, a més, es desenrotllen de manera més o menys simultània: unes tècniques narratives que permeten una visió calidoscòpica de la realitat. A La ciutat de les ànimes s´hi acumulen històries i vivències diverses, entre les quals unes tenen una jerarquia superior a les altres; l´assassinat de Blanca Janer, una al·lota trobada morta, sense mans, amb un anell d´or dins els budells, a la badia de Palma, assassinat que involucra diversos personatges "tipus" nuclears de la novel·la (el nou ric, Jordi Soler; l´empresari mallorquí emblemàtic, Cristòfol Fiol; el periodista, Oriol Florit; el policia, Joan Ambrós), o la violació del nin Tomeu Alenyar i l´obsessió dels pares per trobar-ne el culpable. Recordem que la narrativa moderna es caracteritzava per la voluntat de mostrar, més que la de jutjar o opinar, si pot ser de la manera més objectiva possible. Miquel Àngel Vidal desplega una mirada voraç i alhora perplexa i pessimista sobre la ciutat i els seus habitants. Desplega constants i iròniques aclucades d´ull i complicitats amb els lectors fent coincidir, sense abusar-ne, episodis i personatges de la novel·la amb els de la realitat,
Si es fes un retrat individual de cada personatge es veuria que no n´hi ha cap de condret; tots tenen alguna tara, física o psicològica, no n´hi ha cap de plenament feliç. No cal dir que els grans i pocs temes de la narrativa són aquí representats; l´amor, l´ambició, el poder, el sexe, la fugacitat i la lleugeresa dels somnis enfront de la realitat, el mal, la roïnesa moral. Una quantitat tan espessa de tràngol humà ens és servit amb un estil neutre, gairebé invisible i asèptic, despullat de qualsevol destorb retòric, en què es podria destacar la qualitat dels diàlegs.
Hem après fa temps que les explicacions i els perquès, si és que en tenen, de les obres literàries per norma general els hem de cercar dins les obres mateixes; un dels personatges de la novel·la, Pere Barceló, un obscur funcionari que no demana res a la vida, que té, però, com a distracció casolana, la d´escriure, té el propòsit d´escriure una novel·la sobre "una ciutat habitada d´ànimes. Més que un purgatori, es tractaria d´una ciutat en la qual les ànimes no saben què fan allà ni quin és el seu destí. Ànimes que viuen en eixams d´edificis, que van a fer feina cada matí i que tenen una existència erma i miserable."
