SENSIBILITAT I CONEIXEMENT CONJUMINATS. L´home Yves Bonnefoy, de 93 anys, va morir el passat 1 de juliol de 2016 a París. Ara ens queda la veu viva del poeta: el vaig conèixer fa molts d´anys i des d´un bon principi em vaig enamorar de les seves nombroses escriptures. De l´escriptura de poeta m´impressiona la recerca de la presència, l´evidència misteriosa, deia ell, que cerca la dimensió més material de la realitat alimentada amb els relats dels somnis.
El poema no és una activitat didàctica, afirmava, no ha d´explicar l´experiència del món que vol aprofundir. Per això mateix els seus versos estan entre dos mons. Desconfia dels mots, però sap que no en pot passar. I amb una feina complexa i oximorònica agafa les paraules i les capgira del seu ús domèstic per trobar el segon grau de la paraula. Allò que ell anomena la veritat de la paraula, que vol caçar el que la vida té d´immediat, de pròxim.
Quan tenia set anys ja va demostrar un gran interès per la literatura i volia saber llegir per poder escriure poemes. A l´institut Descartes del seu poble natal, Tours, l´any 1940 llegeix la Petite anthologie du surréalisme, del poeta i director de cinema Georges Hugnet. I allò li obri els ulls. Diu: "Allà vaig descobrir, d´un cop, els poemes de Breton, de Péret, d´Éluard, les masses verbals supèrbies de Tzara en els temps dadaistes, Giacometti, els collages de Max Ernst, Tanguy, els primers Miró: tot un món."
Se´n va a estudiar a París i tria una llicenciatura a la Sorbona: de Matemàtiques. Això m´entendreix perquè considera com l´amic Nadal Batle que les Matemàtiques són també matèria de poesia. A París descobreix George Batailles, Antonin Artaud, Henri Michaux i coneix André Breton. L´any 1946 publica en una revista surrealista, La Révolution la nuit, el seu primer poema, "Le coeur-espace".
No formarà part del grup surrealista, que critica per la seva dimensió gregària i ideològica, sense deixar de valorar la seva influència en l´obertura als somnis i especialment a les grans imatges imprevisibles, salvatges. I es converteix en un apassionat i fervent lector d´Arthur Rimbaud, al qual dedicarà diversos assajos.
L´any 1954, a 31 anys, publica el seu primer recull de poesia: Du mouvement et de la immobilité de Douve, que és saludat per la crítica com l´arribada d´un nou poeta que fa prendre un gir nou a la poesia francesa. El nom de Douve és com molts dels seus versos polifònic i plurisignificant, perquè designa alhora un riu, una dona i una landa.
I a 90 anys encara reconeix aquesta energia que forma la carn dels seus versos: "Si em demana com viu en mi la poesia li he dir que amb una força extraordinària. Però tenc clar que la pàtria de la infantesa és la que definitivament alimenta la meva escriptura. Fins i tot m´atreviria a dir que alimenta tota escriptura i tota experiència poètica. Li diu un home de més de 90 anys. Com afirma Baudelaire, cal seguir essent nins per continuar avançant en les emocions."
UN ASSAGISTA EXTRAORDINARI. Els seus assajos crítics són unes peces rodones que dedica als artistes que l´han impressionat, que li han fet pensera. Comença la seva feina sobre la història de les formes artístiques el 1954 amb un estudi titulat "Signe et significations de la forme chez Piero Della Francesca". Després farà assajos crítics dedicats a les pintures murals de la França gòtica i de l´art barroc a Rome, 1630. I en un llibre deliciós que no m´he aturat de rellegir, L´Arrière-Pays, de 1972, mostra la confluència entre l´autobiografia i la reflexió filosòfica que il·lumina la vida a la llum de l´art per cercar el vertader del lloc, el genius loci dels romans. Una meravella.
També ha dedicat grans textos als artistes que el sedueixen: Goya, Giacometti, Picasso, Balthus, Alechinsky, Mondrian.
I el 1967 amb el poeta Jacques Dupin, el crític Gaétan Picon i l´escriptor Louis-René des Forêts fundà la revista L´Ephémère, que constitueix una bona metàfora de la seva recerca: el pont entre la paraula i l´art. En aquesta revista es troben escriptors i artistes, i encara que només va durar cinc números, va obrir nombrosos camins i presentar nous escriptors com Pascal Quignard.
La tasca d´Yves Bonnefoy com a traductor també és excel·lent. El 1960 tradueix Jules César de Shakespeare, i això tindrà la continuació en altres deu peces més del gran clàssic anglès. També traduirà amb excel·lència Petrarca, Leopardi i Yeats. Considerava la traducció com una feina molt pròxima a l´experiència poètica, perquè també és un acte de transformació del llenguatge, i li dedicà també les seves reflexions més lluminoses i rigoroses.
Considerava la poesia com un qüestionament singular del món i de l´existència i quan li demanaven per què calia pensar en poesia no s´aturava de dir: "La poesia és el fonament de la vida en societat, i la societat s´enfonsarà si la poesia s´extingeix en la nostra relació amb el món. La democràcia és una manera de fer lloc per donar cabuda a la realitat dels altres. Per això crec tant en la poesia, perquè és l´origen de la consciència democràtica. La poesia restitueix la presència dels altres i ens fa respectar-los. Si abandonam la poesia, que és el que passa ara, correm el risc de devaluar l´esperit democràtic."
He volgut posar aquestes paraules profètiques de mestre Yves Bonnefoy perquè amb la seva veritat fonda ens il·luminin dins la nit fosca d´aquests temps difícils.
Llegiu Bonnefoy i podreu eixamplar la vostra capacitat d´estimar.
