SOLTICI D´ESTIU. Aquestes nits he vetlat la lluna plena. Abans de la posta de sol la veia com amb la seva redonor emblanquinada apareixia per l´horitzó. Després la vaig veure com un vermell d´ou o una taronja o un melicotó (sempre em vénen mil i una metàfores orgàniques per a la seva bellesa). I acab de llegir que des de 1948 el solstici d´estiu no havia coincidit amb lluna plena. Fa setanta anys que no passava això. Aquestes coses del canvi de les estacions i de les llunes sempre m´han interessat. Dins aquesta societat del cansament, segons Byung-Chul Han (amb disset llibres publicats a l´editorial Herder, entre els quals destacaria La societat de la transparència i La societat del cansament, en català, i La agonía del eros i En enjambre, en castellà), hi ha un conjunt de patologies socials que ell defineix sense donar receptes ni solucions: l´agonia de l´eros, les argúcies de la psicopolítica, l´autoexplotació, la desaparició de la intimitat, la positivitat compulsiva, els reversos distòpics de la Internet i la saturació informativa. I davant el renouer del present, ell proposa preservar buits i silencis, fer sense fer i sense pressa, passeigs i lleures sense finalitat. Mirar la lluna plena és un dels meus exercicis zen en aquest sentit.
Abans, quan jo era petit, en aquesta societat agrícola que era Mallorca, el padrí Biel també m´ensenyava a mirar la lluna i sabia explicar-me tot de rondalles i de veritats sobre aquest satèl·lit estimat. Les collites, les messes, els empelts, les sembres, les epidèmies, les festes: tots els cicles de la vida eren governats per la lluna i el sol. Especialment les estacions de l´any! Dia 20 de juny va començar l´estiu a les 22.34 hores. I això vol dir una mala fi de coses que s´obren dins el cap i que a la pagesia eren clares i llampants: escugular els alls perquè posin cabeça, espolsar sofre a parres i hort contra el míldiu i la cendrada, sembrar pastanagues, fonoll d´arrel, tomàtigues, albergínies, pebres, blat de les índies, enciam, mongetes tendres i pintades, fesols fava, col arrissada, blanca i borratxona i llombarda, i ravenets. És la plena de l´all, de la bleda, del carabassó, de la ceba, del cogombre, dels grells, de la lletuga, del mongetí, del nap, de la pastanaga, de la tomàtiga, del pastanagó, del pebre, del porro, del ravenet i de la tomàtiga; de l´albercoc, de la cirera, de la maduixa, de la móra, i del nisprer. Plantació de figuera d´estaca tota la nit de sant Joan.
Bé, no em vull convertir en un calendari parenòstic mallorquí, però aquestes quatre dades m´han fet renovar les biodinàmiques d´altre temps i m´han tornat un poc conscient d´aquestes ganes que tenc de nedar a voler, de sembrar petúnies i pensaments, de passejar quan arriba el capaltard, d´escoltar refilar les falzies i les oronelles, d´anar a collir camamil·la de muntanya per calmar els nervis i el mal de panxa. Cada any celebr la revetla de Sant Joan i crem alguna cosa vella per entrar dins el cicle de la vida i de la mort, de la renovació, de la vita nuova.
UN MAGAZINE DE FILOSOFIA SENSACIONAL. Acaba de sortir el número 100 del mes de juny de 2016 de Philosophia Magazine, una revista que posa els coneixements filosòfics a l´abast del gran públic. M´encantaria que una revista d´aquesta casta sortís en català, però per ara m´he de conformar amb llegir-la en francès. Aquest mes dedica el dossier central a una interrogació ben clara i llampant: Què és la filosofia? I un conjunt de pensadors (Rémi Brague, Marcel Gauchet, Eva Illouz, Yves Micahud, Jacques Rancière, Clement Rosset, Gayatri C. Spivak, Francis Wolff, Souleymane Bacir Diagne, etc.) diuen la seva amb paraules plenes d´intel·ligència i estímul.
M´ha agradat la definició de filosofia del director de la revista, Alexandre Lacroix, que escriu paraules alades: "Si havia de donar la meva resposta a aquest interrogant, diria que la filosofia és cafè. Ni reserva de saviesa, ni religió, ni protocol terapèutic, ni ciència exacta, la filosofia és aquesta disciplina singular que rellança en nosaltres el pensament. Els conceptes i el despertador són la cafeïna, l´estil el sucre, la interpretació la cullera, el llibre la tassa, la qualitat és l´efecte de despertar que la filosofia ens dóna."
Perquè el pensament s´adorm. No es posa a pensar ningú perquè sí. És una tasca quasi sobrehumana. Les forces coagulades de la societat, del món professional, de la família, dels lleures, les rutines innombrables, la fatiga, l´envelliment: tot conspira per impedir-nos pensar. Hi ha els grans problemes, l´amor, la mort, el sentit de l´existència, que ens vénen al cap un moment i que volem agafar, però quan començam a examinar-los s´enfonsen: sorgeix un problema domèstic urgent, ens telefonen, hem de fer un encàrrec, una distracció quotidiana, etc., i ja s´ha acabat! El gran pensament s´ha eclipsat. No és greu, ens diem, pensarem més bé a la nit, abans d´anar a dormir. O demà. Passa un altre dia. I així successivament no estam mai en condició d´afrontar les grans qüestions, quan aquestes són el fons de la nostra condició.
Estic encantat amb les respostes d´aquests filòsofs i en destacaré dues. La de Francis Wolff, professor emèrit de l´École Normale Superieure, del qual recoman Penser avec les anciens. Un trésor pour toujours (Hachette), que diu una frase sensacional: "Filosofar és cantar com un castrat: amb una veu de nin i una tècnica d´adult. L´humà no és com el pilot d´un vaixell. No hi ha d´un cantó el jo racional, i, de l´altre, el vehicle del cos. És probable que no es podrà fer mai una màquina que tengui vertaderament mal. La consciència és més misteriosa que la raó." Bravo!
I Michel Serres, un filòsof que he seguit des de la meva joventut perquè conjuga a la perfecció tots els sabers d´una forma magnífica, en una llarga entrevista diu molts de mots de la veritat. Vet-ne aquí una petita antologia. "La meva padrina era paralítica i a mi m´agrada anar a veure-la. Quan arribava a ca seva ella, en una cadira de rodes, em venia a obrir. Al principi ella estava en un espai mètric: hi havia una distància entre nosaltres que ella travessava per venir-me a trobar. Però com que tenia la vista delicada, em mirava rere les ulleres i em deia: Has tornat gran, has canviat. Es relacionava amb mi en un espai que ja no era mètric, sinó perspectiu. En fi, mentre parlava, feia punt de mitja, les seves mans sense mirar feien nuus i xarxes. Els seus dits estaven en un espai topològic, com ha teoritzat Henri Poincaré. La meva padrina vivia en tres espais: cartesià per la seva cadira de rodes, leibnizià per la seva perspectiva i l´establert per Poincaré pel punt de mitja. Nosaltres, tots, avui en dia, estam en la situació de la padrina. Quan caminam pel carrer cap a un amic que ens espera a una terrassa prenent notes amb el mòbil, evolucionam en espais diferents i simultanis.
Pensar, per mi, és fonamentar-se sobre els sabers i l´observació, però també fer un pas al costat, allunyar-se, recular... Aquesta reculada es compta per la distància que separa el pensament del coneixement. Cal partir sempre de coneixences noves, però és en la reculada que arribam a prendre amb les coneixences, quan sorgeix el pensament: és la filosofia!"
Llegiu alguna de les seves obres meravelloses, excitants i estimulants: Petit Poucette (Le Pommier), Pantopie. De Hermès a Petit Poucette (Le Pommier) i Le Gaucher boiteux. Puissance de la pensée (Le Pommier).
Visca la filosofia, que ens ajuda a viure!
